Per
imposar la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim
comú l’Estat Espanyol només ha hagut de fer “soroll de sabres”
cada cert temps. El “todos
al suelo” del coronel
Tejero el 23-F de 1981 va ser la campana de Pavlov que va
desencadenar el “síndrome Petain”, el reflex condicionat que
està enquistat al subconscient dels nostres dirigents polítics i
bona part del poble català. Un síndrome que porta primer a la
resignació davant l’abús de la força i després a la
col·laboració, i que nega la viabilitat de la resistència, de la
que afirma només pot portar mals majors. Les declaracions del
General Mena a començament de gener de 2006 va ser un altre dring
que van tornar a desfermar la saliva derrotista dels jerarques
nostrats. L’Artur Mas, empès per les grans fortunes del país, va
córrer a pactar amb Rodríguez Zapatero, el cap efectiu del PSC, les
retallades de l’Estatut del Parlament.
El mes
de juny de 1940 l’exèrcit alemany va destrossar les defenses de
França i va entrar a Paris. El cop psicològic va ser enorme en la
confiada societat francesa que els anys anteriors havia votat
reduccions dels pressupostos militars, mentre Hitler es rearmava. Les
institucions franceses es traslladen a Burdeus i el parlament francès
nomena President de la República al Mariscal Petain. El gran heroi
de la batalla de Verdun, el patriota per excel·lència, sosté que
no hi ha cap possibilitat de combatre contra la superioritat militar
alemanya. S’imposa la recerca del mal menor, l’armistici. Aquest
acord, venut com un gran èxit, perpetua la presència de les forces
invasores a la meitat del territori gal, manté més d’un milió de
presoners com a hostatges i accepta l’espoli econòmic de mantenir les tropes
d’ocupació. El mal menor és mantenir
l’administració francesa, les forces navals i les colònies. La
immensa majoria de l’orgullosa societat francesa comparteix el
derrotisme de Petain: les institucions i els partits polítics,
inclosos la major part de diputats socialistes van votar a favor dels
plens poders del Mariscal. Els comunistes van callar a causa del pacte
d’Stalin amb Hitler. Tots els grans cossos burocràtics de l’estat,
començant per l’exèrcit i l’armada que estaven a les colònies fins al darrer
funcionari fan seva l’actitud
del mal menor. L’armistici va
trencar el mur psicològic de la resistència a l’invasor i al cap de
pocs mesos el nou règim de Vichy va passar a la col·laboració amb
els vencedors nazis.
Enmig
de l’esfondrada bèl·lica i psicològica francesa, només un dirigent, el
General De Gaulle va apel·lar a la lluita. Només De Gaulle va creure que la desfeta no
era definitiva, que no s’havia de perdre l’esperança i que calia
mantenir encesa la flama de resistència. La seva crida de juny de
1940 va combinar el càlcul de les possibilitats de victòria amb
l’apel·lació als valors, a l’esperit de resistència. La derrota no era definitiva perquè la guerra no era entre Alemanya i França sinó mundial i
aquesta dimensió permetia una esperança raonada. Hi havia
alternativa a la claudicació de Petain i era traslladar el Govern
francès a Algèria i continuar la lluita des d’allà al costat de la
Gran Bretanya i els Estats Units.
Les
repetides derrotes de la nostra nació davant els exèrcits espanyols
ens han inoculat profundament la resignació davant de l’abús de la
força. La interiorització de la derrota expliquen que el Regne
d’Espanya hagi perdut el respecte el poble català s’havia guanyat
per la seva lluita als anys setanta. Els dirigents catalans,
socialistes i convergents, s’han barallat per presentar-se com els
millors garants de l’estabilitat dels successius governs espanyols i
l’oligarquia hispànica ha considerat aquesta actitud de
congraciament com feblesa. Ells tenen marcada a foc en la seva
ment des del temps de Viriato: “Roma
no paga traidores”.
La
resposta del poble català a la sentència del Tribunal
Constitucional marcarà la nostra situació política per als propers
vint-i-cinc anys. Ens és més necessari que mai superar el síndrome
Petain i recuperar l’actitud De Gaulle.
El
President Montilla, Duran i Lleida i Jordi Pujol ja han manifestat
que no hi ha res a fer, que no tenim armes per oposar-se als abusos
espanyols. Sostenen que la resistència crearà una frustració
col·lectiva superior perquè ens portarà a un cul-de-sac. Per això
apel·len al valor suprem de la unitat i proposen una solemne
escenificació d’una gran protesta per part del Parlament i el Govern
de la Generalitat i després continuar com si res hagués passat.
D’aquesta manera s’oposen a la conseqüència més lògica i
democràtica si el Tribunal Constitucional estableix la
inconstitucionalitat de punts clau de l’Estatut: la celebració d’una
nova consulta vinculant. Temen que si el nou Estatut del PP-PSOE
vehiculat mitjançant el Tribunal Constitucional estableix que
l’espanyol té més drets que el català, o que cal perpetuar
l’espoli fiscal del 10% del PIB de Catalunya els nostres conciutadans
votin “no”. Tenen por que si el govern Espanyol es nega a
convocar el referèndum la deslegitimació de la Constitució de 1978
sigui irreversible. En definitiva prefereixen l’estabilitat del
règim monàrquic postfranquista als més elementals drets
democràtics i nacionals del nostre poble. Prefereixen hipotecar el
nostre futur econòmic, la supervivència de la nostra llengua i el
futur de les noves generacions abans que posar en perill l“statu
quo” de la Transició.
Si no
sabem defensar el dret a pactar que vàrem guanyar amb les grans
mobilitzacions de la Transició, l’Estat Espanyol s’acabarà de
convèncer que la societat catalana ha estat definitivament
derrotada. Si no demostrem ara voluntat de resistència, els
ministres d’Hisenda de les properes dècades mantindran el menyspreu
vers els nostres drets fiscals que ha mostrat Solbes. Si no ens
oposem radicalment a la sentència del Tribunal Constitucional, les
ministres d’Obres Públiques del segle XXI continuaran denegant el
traspàs de l’aeroport o dels trens de rodalies com Magdalena
Àlvarez. Si ens limitem a una solemne protesta sense conseqüències
els Presidents i Vicepresidents del Govern espanyol dels propers
lustres seguiran incomplint les seves promeses com han fet Rodríguez
Zapatero i De la Vega. I la crisi econòmica continuarà desertitzant
la nostra indústria i degradant les condicions de vida dels més
febles. Si ens resignem a que l’espanyol sigui obligatori i el català
voluntari, serà impossible integrar els nous immigrants a la nostra
identitat nacional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!