A la vegada l’absoluta inacció al llarg de nou mesos del Govern Zapatero, que queda paralitzat davant de les campanyes del PP, assenyala la incapacitat del règim monàrquic postfranquista per afrontar els conflictes nacionals de l’Estat Espanyol. La segona Restauració borbònica es va fundar sobre el principi segons el qual el fi justifica els mitjans. Per als dirigents d’aquest règim, començant pel Rei que va jurar fidelitat a Franco, els principis democràtics han estat sempre només un mitjà per aconseguir els seus fins: l’estabilitat del règim, el reconeixement diplomàtic internacional, el manteniment de l’oligarquia espanyola. Però el respecte profund als drets dels altres, començant pel dret a decidir, no ha format part de les seves conviccions. Felipe González va reflectir el fonament moral del règim quan va fer seu l’aforisme xinès ?gats blancs?, gats negres?; l’important és que cacin ratolins?. (continua)
Ara està en una posició impossible en una negociació impossible amb l’Estat Espanyol: els centenars de presos, que han sacrificat la seva vida per la causa, reclamen que el seu patiment no hagi estat inútil i exigeixen algun triomf polític que eviti la impressió de rendició. El reconeixement del dret a decidir, el més elemental dels principis democràtics, seria suficient.
Qualsevol Estat democràtic acceptaria aquesta via de sortida, després d’una reconciliació sincera dels botxins envers les seves víctimes. El reconeixement del dret dels ciutadans d’Irlanda del Nord a decidir el seu futur, tant per part dels governs britànic i irlandès com per part dels unionistes i dels republicans irlandesos ha estat el fonament de tota la resta del procés. El Canadà ho ha fet matitzadament respecte el Québec.
Però la monarquia postfranquista no pot admetre aquest principi. La seva interpretació de la història d’Espanya, heretada del franquisme i de la concepció borbònica de l’Estat, li impedeix reconèixer l’existència prèvia a la constitució de l’Estat Espanyol dels poble basc, català i gallec, que tenen, per tant, el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Aquesta concepció d’Espanya està plasmada en la Constitució de 1978 que és el resultat de la transició del règim franquista des de la mort de Franco, feta sota la vigilància atenta de l’exèrcit espanyol. Aquest justifica, encara avui, el seu origen en la rebel·lió contra la democràcia republicana en la defensa de la unitat d’Espanya, a la que ret culte totèmic en les seves sales de banderes.
La dreta neofranquista, incapaç de reconèixer la negre història d’Espanya que inclou els quaranta anys de crims del franquisme, que pel context internacional no pot reclamar el dret de conquesta per oposar-se al dret d’autodeterminació, evoca el sofriment provocat per ETA per assimilar en l’opinió pública espanyola els drets nacionals amb les bombes i el tret a la nuca. Invoca, vergonyosament, les víctimes del terrorisme per mantenir la seva concepció d’Espanya i l’?statu-quo? que tant ha beneficiat i beneficia l’oligarquia centralista.
I el PSOE, una part considerable del qual ha assimilat la concepció borbònica de l’Estat i en comparteix els interessos oligàrquics, queda petrificada davant les campanyes de la dreta reaccionària. Per això quan estava a l’oposició va firmar el Pacte Antiterrorista i antinacionalista amb el PP, del qual va derivar la llei de partits i la posterior il·legalització de Batasuna. Per això va aprovar, callant, els tancaments dels diaris Egin i Egunkaria, de les Herri Taberna. Per això un cop al Govern ha estat incapaç de fer cap gest en política penitenciària i es pot trobar amb la mort d’un pres en vaga de fam, per una interpretació de la llei fet per la justícia espanyola que no resistiria el recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans si s’hi arribés a temps.
ETA no ha estat capaç de corregir la dinàmica criminal que l’ha situat en un carreró sense sortida. Dissortadament molts presos d’ETA celebraran la bomba de Barajas per Cap d’Any sense tenir presents els dos desapareguts equatorians. La represa de l’activitat criminal no afavorirà l’autèntic procés de pau i reconciliació que és molt diferent d’una doble negociació amb el Govern Espanyol i la resta de partits bascos. Però aquest tema requereix un o diversos escrits.
La falta de coratge de Rodríguez Zapatero li ha impedit afrontar les qüestions nacionals de l’Estat Espanyol, perquè no pot afrontar la concepció històrica de fons. Ho va demostrar amb l’Estatut del Parlament basc presentat pel Lendakari Ibarretxe; ho va demostrar amb l’Estatut català; ho acaba de demostrar amb la Llei de la Memòria Històrica. I ha desaprofitat les possibilitats que va obrir l’alto al foc permanent que va declarar ETA fa nou mesos. El fet el president del Gobierno español amb més bona voluntat de les tres darreres dècades no hagi pogut aprofitar aquesta conjuntura demostra que el problema és estructural del règim actual. L’alternativa passa per un canvi de règim, qüestió que també requereix molt més espai del que el trist dia d’avui permet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un molt bon article per acabar l’any. Gràcies per tots i cadascun dels que t’he pogut llegir, i que el 2007 continuï la qualitat. Bon any, Josep.
No fa cas dels partits elegits democraticament al País Basc ni de la política.
La seva politica és benefiar-s’en politicament de qualsevol acte terrorista.
ha un aspecte de les converses dels representants del Govern de l’Estat
amb els d’ETA que no se si algú ho ha comentat, però que m’ha cridat
l’atenció. Els negociadors inicials abans que la qüestió es compliques
amb l’aparició d’una línia més dura, eren en Iosu Ternera i el seu
fill, vol dir que en el món abertzale hi ha continuïtat dinàstica.
Aquest fet no és que em sorprengui com a tal, a mi no se m’hauria
ocorregut mai embrancar un fill meu en una lluita armada inútil i
perversa com aquesta, però intentant entendre la dinàmica d’aquest món
fosc i tancat ho puc arribar a entendre. Aquest fet, el que ens indica
clarament és que mai es podrà acabar amb ETA per la via policial,
sempre hi haurà un brou de cultiu que atraurà nous joves bascs a la
lluita armada, per més que l’aparell policial de l’estat en vagi
detenint. Matar, malauradament és molt fàcil, n’hi ha prou amb una sola
persona i una pistola. Per tant la teoria aznarista i de gran part de
la gent del PP de que es pot o que s’ha d’acabar amb ETA per la via
policial, no te cap validesa ni possibilitat d’acabar triomfant. La
conclusió és doncs que s’ha de negociar i no parlar de vencedors i
vençuts, tots hi han perdut en aquesta comtessa. S’ha de parlar de
concessions polítiques, d’acostar els presoners on de fet per llei
haurien d’estar, que és a la vora de casa seva, s’ha de eradicar la
llei de partits que es al·lega’l e injusta. Durant anys es va dir que
on millor estaria Batasuna era al parlament, que era millor allí que no
pas posant bombes, i quan els hi tenim els fem fora i els marginem,
deixant sense opció de vot a més de 150.000 ciutadans als país basc.
Vista
la situació actual i per sobre de tot, el Senyor Rodriguez Zapatero ha
de ser generós i oblidar-se de les enquestes, i si s’han de prendre una
sèrie de mesures que falsament escandalitzaran al PP, es fa i punt,
facis el que facis t’ho criticaran i la seva massa de votants no
variarà, doncs mulla’t i governa pels interessos del poble, no del
partit, i Acebes, Zaplana, Astarloa, Jimenez los Santos, Vidal i altres
obscenitats amb cames que bramin qual vulguin, però la negociació ha de
continuar i ha de ser política i amb concessions per ambdues parts.
Nomes així, amb generositat i d’ací a molts de temps serà possible
aconseguir una pau definitiva. O així m’ho sembla a mi.