Rubalcaba va repetir al programa de Telecinco de dissabte 9 de març a la nit la seva tesi: el PSC està amb el 80% de catalans que defensen el dret a decidir de Catalunya; El POSE està al costat del 80% d’espanyols que sostenen que és són ells els que han de decidir el futur dels catalans. En aquest enfrontament la democràcia, segons Rubalcaba, consisteix en que la majoria espanyola té dret a imposar-se a la majoria catalana, perquè inclou els catalans encara que aquests no vulguin.
Rodríguez Zapatero va establir mateix postulat per justificar la negativa del PSOE i el PP a la proposta de referèndum del Parlament basc en temps d’Ibarretxe. Va començar el seu discurs contra el pla d’Euskadi afirmant: “si vivimos juntos, juntos debemos decidir. Esa es la expresión de una profunda convicción democrática”. Rubalcaba va aplaudir com a portantveu del PSOE. Aquesta tesi, amb la seva amistosa aparença, és la formulació del dret de conquesta en la seva forma més subtil.
Ibarretxe va replicar: “Tenemos que poder decidir vivir juntos. La convivencia no se puede imponer”. El Regne d’Espanya nega el dret a decidir conviure, que és previ a l’existència dels estats. Espanya considera inamovibles les seves fronteres actuals, resultats de guerres i tractats. La voluntat dels pobles annexats a Espanya invocant el dret de conquesta, com en el cas català i basc, no compta. La resistència seculars dels seus habitants a ser assimilats en la llengua i la identitat és ignorada de manera sistemàtica. Els dirigents espanyols, com els maltractadors, amaguen els segles de persecució política i cultural que va assolir el seu paroxisme amb el genocidi franquista. Enarboren, com Rubalcaba, el fals mite de cinc-cents anys d’harmoniosa convivència, iniciats amb els dolços jocs amorosos dels Reis Catòlics.
La legalitat internacional va ser invocada per José Luis Rodríguez Zapatero en el debat del pla Ibarretxe, recordant les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq de dos anys abans. És la legalitat internacional la que regula si un poble vol formar part d’un Estat i no pas la Constitució espanyola. El 30 d’abril de 1977 el BOE va publicar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que des d’aleshores forma part de la legislació espanyola. El primer article d’aquest Pacte estableix: “tots els pobles tenen dret a la lliure determinació”. En el nostre cas la qüestió és determinar si el poble català és un subjecte històric d’aquest dret. El Parlament de Catalunya ho ha afirmat de manera categòrica en la seva Declaració de Sobirania. El Regne d’Espanya ho nega, es constitueix en jutge i part i l’ha enviat al Tribunal Constitucional, els membres del qual són nomenats pel PP i el PSOE.
Només tribunal internacional pot ser imparcial per dirimir si el poble català està emparat per l’article primer del Pacte Internacional dels Drets Humans. Només un tribunal, que no sigui ni català ni espanyol, pot establir si els espanyols tenen dret a imposar als catalans la convivència dins el seu Estat. El conflicte entre el 80% dels catalans i el 80% dels espanyols no el pot decidir un tribunal que sigui jutge i part. Els catalans estem disposats a posar la nostra demanda d’autodeterminació en mans d’una instància internacional. Els demòcrates espanyols han de fer-se aquesta pregunta: estem disposats a que un tribunal internacional dirimeixi si els catalans tenen dret a un referèndum d’autodeterminació? Fins ara PP i PSOE han preferit ser jutges i part per tal d’imposar la seva voluntat, disfressada d’imperatiu constitucional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!