Josep Pinyol

Eduard Vallory comença la seva columna d’avui a l’Avui amb la frase ?el millor que el catalanisme pot fer davant del conflicte basc és no immiscir-s’hi?. Aquesta és una posició molt comuna entre els sobiranistes catalans que comparteixen els fins de l’esquerra abertzale majoritària però en discrepen dels mitjans. Temen pronunciar-se per evitar qualsevol associació amb el terrorisme. En contradicció amb l’afirmació inicial tota la columna de Vallory es dedica a glossar el paper de Rodríguez Zapatero, comparant la seva actuació en el cas de l’Estatut català i en el procés de negociació amb ETA.

     Tots els conflictes de les nacions de l’Estat Espanyol estan estretament interrelacionats per la seva opressió i la divergència estratègica entre aquestes nacions les debilita a totes elles i reforça l’Estat Espanyol, que exerceix a fons el clàssic ?divideix i venceràs?.

El sobiranisme català, basc i gallec es reforçarien mútuament si fossin capaços de formular una estratègia conjunta amb un partit com Aralar, el partit de l’esquerra abertzale que alhora denuncia la violència etarra i combat l’opressió espanyola proposant la desobediència civil com a mitjà de lluita contra l’Estat espanyol. La seva posició respecte el que és un veritable procés de pau és exemplar perquè concebeix la pau com un fi  en ella mateixa. Va ressaltar fa temps que els fonaments conceptuals del "procés de pau" dissenyat al velòdrom d’Anoeta portaven implícit el retorn de la violència. (continua)

    Fa un mes Aralar va celebrar el seu III Congrés i la lògica democràtica dels seus acords, portada fins a les darreres conseqüències va resultar profètica respecte al retorn a la violència. Així en el seu punt 2.5 afirma: ?La pau permanent exigeix un compromís clar per part de tots: la consecució de la pau no es pot barrejar amb l’assoliment d’objectius polítics. Qui asseguri que la pau s’ha aconseguit a canvi de determinats objectius polítics deixa oberta la possibilitat de reprendre les armes?. Per això no han dubtat de condemnar l’atemptat de Barajas, exigir l’alt al foc unilateral i sense condicions d’ETA, al mateix temps que protesten contra la càrrega policial contra la manifestació a favor dels presos bascos.

Aquest posicionament contrasta amb la Declaració d’Anoeta de Batasuna, del 2004 on la pau es vista com la conseqüència final del procés polític, no com un valor en ella mateixa. Així ho revelen els punts 4,1 i 4.2. d’aquella Declaració: ?Construir la pau exigeix un procés, global i multilateral, desenvolupat amb serietat, sense presses i sobre bases sòlides. L’objectiu final d’aquest procés de superació del conflicte polític i armat ha de ser la construcció i posada en marxa, de manera acordada, d’un escenari que possibiliti el trànsit vers un nou marc polític en el que es garanteixin tots els drets al conjunt del poble basc.?. L’anomenat ?procés? inevitablement ha de xocar amb la Constitució de 1978 que no reconeix el dret a l’autodeterminació. Quan aquesta topada es produeixi, és inevitable el retorn al ?conflicte armat?. Per això sorprèn que Batasuna es trobi descolocada per la represa de les bombes. Realment els responsables de la Declaració d’Anoeta no s’adonen que estan proposant un canvi constitucional?. Pensen que poden ?negociar? un canvi de règim amb els partits polítics que són els majors exponents d’aquest règim, després de la Casa Reial?.

Una lliçó és desprèn de tot el procés de reforma estatutària d’Euskadi (Pla Ibarretxe) i de Catalunya: el reconeixement dels Països Catalans, d’Euskadi i de Galiza com a nacions i del seu dret a decidir no tenen cabuda en la Constitució de 1978. Els sobiranistes catalans hem de tenir sempre presents aquests límits i plantejar una estratègia per a trencar-los.

També en aquest aspecte les resolucions d’Aralar són dignes de ser meditades(punts 3.15 i 3.17: ?La participació de la societat no s’ha de limitar a dipositar el vot en la consulta final: si volem moure l’Estat a donar el que no vol, necessitarem de l’impuls de tota una societat, perquè cap estat concedeix res graciosament si no s’hi veu obligat. . . l’enorme necessitat de treball en conjunt de totes les forces que creiem en el poder de decisió de la societat basca, sense oblidar-nos d’implicar i mobilitzar la nostra societat des del començament. Perquè precisament això va ser el que no van fer a Catalunya?.

En aquesta perspectiva si les forces sobiranistes d’Euskadi, Països Catalans i Galiza es dotessin d’una estratègia comuna la pressió democràtica que es podria projectar sobre l’Estat Espanyol no se sumaria, sinó que es multiplicaria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!