Josep Pinyol

El 9 de gener per un
costat el Govern de la Generalitat de Catalunya enviava al Govern
espanyol el seu document d’observacions sobre la seva proposta de nou
sistema de finançament. Per l’altra l’INEM publicava que els aturats
a finals de 2008 a Catalunya arribaven a 423.232, al País Valencià
357.824 i a les Balears 73.298, amb un increment del 59,24%, 65,90% i
46’58 % respectivament en un any. Els dos fets estan estretament
lligats com ho demostra que al País Basc l’increment de l’atur en el
darrer exercici hagi estat del 34’93 %, és a dir 25 punts menor que
al Principat, gràcies al Concert Econòmic.

El 15 de juliol de 2008
el Govern Espanyol va publicar el seu estudi de les balances fiscals
relatives al 2005 que mostraven que Catalunya tenia un dèficit
fiscal que suposava el 8,7% del PIB, el País Valencià del 6,32% i
les Illes del 14,20%. Segons aquest mateix estudi el País Basc tenia
un dèficit fiscal del 1,35%. Un estudi de la Generalitat de
Catalunya dels exercicis 2002-2005 mostrava que el dèficit creixia
cada anys i que el 2005 era del 9,80%. Això suposava que el 35% dels
impostos i cotitzacions que vàrem pagar els catalans no van tornar
al nostre país. Aquests percentatges d’espoli fiscal tenen, per un
costat, gravíssimes conseqüències sobre la sanitat, l’educació,
l’assistència socials, que afecten els sectors més desafavorits del
nostre poble. I per l’altre el dèficit d’inversions es tradueix en
manca d’infraestructures que condicionen el nostre futur econòmic.

La suma del dèficit de
l’Estat del Benestar i el dèficit d’inversió comporta una manca
crònica de capital financer a casa nostra que ha obligat a buscar-lo
fora. A la dècada de 1980, amb l’entrada a la Unió Europea van ser
les inversions d’empreses estrangeres, europees i japoneses sobretot,
les que van suplir l’espoli espanyol de l’estalvi públic català.
Multitud d’empreses catalanes criades en l’hivernacle del
proteccionisme espanyol es van veure incapaces d’afrontar l’entrada
al Mercat Únic Europeu l’any 1986. L’escassesa de capitals causada
per l’asfixia fiscal premeditada com va denunciar Ramon Trías
Fargas, va impedir la renovació empresarial interna. És el que va
passar a Finlàndia quan la desaparició de la Unió Soviètica va
forçar una remodelació estructural de la seva economia i van optar
per potenciar l’educació i la innovació, de la qual van néixer
noves empreses com Nokia. A la dècada dels 80 els nostres sous eren
a gran distància dels europeus i no hi havia l’alternativa dels
països de l’Est d’Europa. La Volskwagen es va fer càrrec de la
SEAT, Nissan de Motor Ibèrica, les empreses catalanes de motos van
passar a mans japoneses i centenars d’altres empreses van seguir el
mateix camí. Es va produir l’expansió econòmica que va culminar
amb els Jocs Olímpics de 1992. Mentrestant es va produir el final de
la Guerra Freda i va començar la globalització. Però, a casa
nostra, l’endemà de la festa major olímpica va venir la ressaca de
la crisi de 1993, amb el seu increment d’atur.

De la crisi de 1993
se’n va sortir gràcies a l’entrada a la Unió Monetària. Gràcies
a l’euro van arribar immenses quantitats de diners a les entitats
financeres que tenien accés al mercat internacional perquè no hi
havia por a la devaluació de la pesseta. Els bancs i caixes podien
titulitzar les hipoteques que concedien aquí i vendre-les als
mercats mundials. Aquest és el fonament de fang del model econòmic
del Sr. Aznar i que va continuar el Sr. Rodriguez Zapatero. La
inversió directe estrangera va desaparèixer, davant la competència
de la Xina i els antics països socialistes. La inversió interior es
va dedicar a la construcció i el turisme. L’especulació es va
apoderar de tota l’economia i es va abandonar els fonaments
productius, ara centrats en la innovació que exigeix un sistema
educatiu molt eficient.

La majoria de la classe
empresarial i política dels Països Catalans es van abonar al diner
fàcil i va considerar obsolet això de treballar. El dèficit de
la balança de pagaments de l’Estat Espanyol assolia l’esgarrifosa
xifra de 100.000 milions d’euros anuals en els anys de Govern de
Rodríguez Zapatero, que representen el 10% del PIB espanyol. No
disposo de les xifres dels Països Catalans. Però aquest creixement
anual del PIB amagava que es fonamentava en el l’impuls artificial de
la demanda i es traduïa en una economia de baixa productivitat i
salaris. Aquest model econòmic va atreure a l’Estat Espanyol cinc
milions de treballadors extracomunitaris. Els impostos immobiliaris
eren un manà que regava als Ajuntaments i les comunitats autònomes
catalanes que nedaven en l’abundància. L’exuberància de la febre
d’or permetia oblidar que el finançament es basava en el cens de
població de 1999, quan s’havia incrementat, a causa de la
immigració, la població de Catalunya en un milió i mig de
persones, la del País Valencià en un milió i la de les Illes en
300.000. I el dèficit fiscal s’incrementava cada any.

En canvi al País Basc,
gràcies al Concert Econòmic, va poder créixer basant-se en els
seus capitals, les seves empreses, els seus serveis públics. Va
reconvertir la seva industria, després de l’enorme crisi de la
siderúrgia dels anys 80. Va tenir uns creixements del PIB similars a
la mitjana espanyola però amb un increment molt petit de la
població, 50.000 persones en els últims 10 anys. Gràcies a això
entre l’any 2000 i el 2006 la renda disponible basca per càpita es
va incrementar en un 45%, mentre que la catalana ho va fer en un 33%,
la valenciana en un 22% i la balear en un 24%. Aquesta és la raó
que explica que la crisi actual, tot i afectar la indústria auxiliar
de l’automòbil, de molt de pes a l’economia basca, l’afecta molt
menys que a l’economia catalana.

La crisi econòmica
actual afecta tant les inversions directes estrangeres que ens van
arribar a la dècada dels 80 com als fluxos de capital financer dels
darrers anys. La deslocalització de les empreses multinacionals se
suma al l’estroncament del finançament interbancari que va donar
lloc al “boom” de la construcció i el turisme.

En formar part de
l’euro l’economia catalana no pot recuperar competitivitat
internacional com havia fet històricament amb una devaluació de la
pesseta, que de cop reduïa els nostres preus internacionals, per
exemple en un 25% . Assolir una rebaixa d’aquesta magnitud dels
lloguers, preus del pisos, salaris, pensions, impostos, etc. per
recuperar sense devaluació la competitivitat internacional i
l’atractiu per les inversions estrangeres és pràcticament
impossible o bé requerirà moltíssims anys.

La crisi econòmica
actual serà molt llarga, com a mínim una dècada d’estancament. I
la única manera de sortir-ne és resoldre l’espoli fiscal que
volatilitza el 35% dels impostos que paguem els catalans. És la
única manera de dotar-nos de les infraestructures i de les dotacions
de capitals públics en educació i benestar social necessaris per
instaurar un nou model econòmic.

Ara be, aconseguirà
reduir el desequilibri fiscal el nou model de finançament que el govern de la Generalitat està
negociant?. La resposta és negativa, com tothom sap. La qüestió és
si la resignació, fruit del “síndrome de Petain” és la única
sortida possible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!