Josep Pinyol

Des de la Constitució de 1812 l’Estat Espanyol ha tingut una constitució nova cada 20 anys de mitjana. Perquè la Constitució de 1978, redactada sota l’amenaça de l’amenaça d’involució de l’exèrcit franquista, ha de ser eterna?. No és una Constitució oberta com la nordamericana a la que s’hi han anat afegint esmenes per adaptar-la als canvis històrics; al contrari és una llei tancada i bloquejada que, a la pràctica, no es pot reformar perquè les condicions que s’exigeixen són impossibles de complir. És una Constitució inacceptable per a qualsevol nacionalista, no perquè només perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, sinó perquè consolidar el tracte que ens atorga de minoria nacional, sense drets històrics i territorials com a nació, comporta la imperceptible, lenta, però inevitable, desaparició de la nostra llengua i cultura.

Acabem de viure el fracàs del Nou Estatut, abans que passi el ribot definitiu del Tribunal Constitucional. El fracàs de l’Estatut del Parlament basc, l’anomenat pla Ibarretxe, va ser premonitori de l’empantanegament de l’actual procés de pau d’Euskadi. Els límits del règim post-franquista sempre venen marcats per la Constitució. La setmana que ve es debatrà al Congrés la vergonyosa Llei Zapatero de la Memòria Històrica, marcada també per la continuïtat de la legislació de la dictadura militar amb l’actual règim constitucional. Sempre es topa amb el mateix mur impenetrable i altíssim de la Constitució. Tanmateix, de manera sorprenent, cap força política catalana planteja la necessitat prioritària de combatre-la, de desacreditar-la, d’impedir que sigui considerada eterna, de presentar-la com una necessitat temporal a la mort de Franco.

Convergència i Unió han avantposat l’estabilitat política espanyola a tota altra consideració, fins i tot els drets nacionals de Catalunya i mai ha qüestionat la monarquia postfranquista. Els socialistes i els ecosocialistes ja fa dècades que van fer seva la bandera monàrquica i van abandonar el republicanisme. Fins i tot Esquerra Republicana es refereix habitualment al règim vigent com a democràcia, atorgant legitimitat a una monarquia constitucional que té un cap d’Estat nomenat per Franco i que no reconeix un dret democràtic tant elemental com el de l’autodeterminació.

És possible la ruptura republicana?. Segons els panegiristes de la monarquia postfranquista cal atribuir-li tota mena de mèrits i el seu missatge ha calat en l’opinió pública: la Transició espanyola ha estat el model universal de pas pacífic d’una dictadura a la democràcia: ha estat capaç de superar els enfrontaments històrics de les dues Espanyes; ha resolt la qüestió històrica de les nacionalitats espanyoles: ha eliminat el perill dels cops d’Estat portats a terme per l’exèrcit espanyol; ha superat les divisions per causes religioses; ha incorporat l’Estat Espanyol a Europa i ha aconseguit un desenvolupament econòmic sense precedents, etc.

Per això el règim constitucional aparenta una solidesa rocosa: a nivell espanyol no hi ha cap força política republicana que el qüestioni; no hi ha corrents intel·lectuals, ni culturals, ni mitjans de comunicació de masses que en dissenteixin; no hi ha cap situació de crisi social aguda que l’amenaci; té tot el reconeixement i el suport internacional. La única força amb implantació social que realment l’ha combatut, l’esquerra abertzale, amb la seva justificació de la lluita armada ha reforçat el règim constitucional, a causa del refús popular que provoca el terrorisme. Als Països Catalans l’independentisme amb implantació electoral (ERC) ha tingut un caràcter més ideològic que polític, és a dir s’ha instituït més com a gran inquisidor de les ?febleses nacionals? dels altres, que no pas a plantejar un ?full de ruta? cap a la independència. A Galícia el comportament polític pràctic del BNG no difereix excessivament del d’Esquerra.

Tanmateix, de mica en mica, la solidesa granítica de la monarquia constitucional comença a oferir escletxes. L’any 1996 la demanda judicial contra Pinochet feta des de la justícia espanyola va posar de manifest que la Transició espanyola no havia estat tant modèlica com pretenen els seus exegetes. La impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme posava de manifest que en altres països el trànsit de la dictadura a la democràcia s’havia fet seguint models molt més justos i democràtics. L’enorme crispació que va aixecar la proposta d’Estatut d’Autonomia del Parlament de Catalunya va demostrar que els conflictes entre les nacions històriques i l’Estat Espanyol no estan resolts, encara que, de moment, s’hagin congelat. De moment es manté l’anomenat ?miracle econòmic espanyol?, el creixement dels darrers deu anys per sobre de la mitjana europea, que ha fet que l’Estat Espanyol hagi passat de ser emissor de migrants a ser-ne receptor. Aquesta ?febre d’or? ha fet oblidar que fins a mitjans de la dècada dels vuitanta els resultats econòmics del règim constitucional van ser espaordidors: tres milions d’aturats, reconversió salvatge i tancament de branques industrials senceres, devaluacions en cadena, precarietat laboral, etc.. Els Jocs Olímpics i la Expo de 1992 van trencar uns anys aquesta crisi; però aquesta va reaparèixer amb força el 1993. L’arribada de més de 150.000 milions d’euros en fons europeus ha tret l’Estat Espanyol de l’aguda crisi econòmica amb que va iniciar-se l’actual règim i és la causa de l’actual expansió. Però no s’han aprofitat aquests anys per posar unes bases productives sòlides, sinó que tot el model es fonamenta en la construcció i els serveis turístics. A mida que s’acabin els ?fons europeus?, en els propers exercicis, i a mida que es desinfli la bombolla immobiliària els problemes estructurals de l’Estat Espanyol i el seu règim es faran més evidents: la feblesa del seu sistema de valors, que es tradueix en la marginació de la cultura, de l’ensenyament i de l’ètica; l’extensió de la corrupció en la seva classe política; la represa dels conflictes nacionals.

En aquesta perspectiva d’agudització de les contradiccions a mig termini, el fet que cada moviment nacional de Galícia, d’Euskal-herria i dels Països Catalans vagin totalment al seu aire, sense cap mena de posada en comú d’alternatives al règim, sense cap mena de coordinació, sense cap mena de full de ruta comú, només fa que reforçar la imatge d’un règim monàrquic etern. Potser ha arribat l’hora de plantejar una reedició del moviment Galeusca o d’un nou ?Pacte de San Sebastián? adaptat al segle XXI, al voltant dels eixos de ?Autodeterminació i República?.