En
el debat de política general el President de la Generalitat hauria
d’haver proclamat ben alt que Catalunya no ha viscut, ni viu, per
sobre de les seves possibilitats, com han fet Grècia i altres països
de la perifèria d’Europa. Al Parlament de Catalunya calia manifestar
que Catalunya viu per sota del que correspon a la seva capacitat
productiva a causa de l’espoliació fiscal.

La
taxa d’atur del quasi 20% de població activa no prové ni de la
falta d’eficiència dels treballadors catalans, ni d’una falta de
capacitat industrial ni d’una mancança d’esperit empresarial. La
causa del pou en que es troba Catalunya és el dèficit fiscal del
10% del PIB que ens imposa l’Estat espanyol. El País Basc té una
estructura productiva similar a la catalana i només la meitat de la
taxa d’atur gràcies al Concert Econòmic. Les empreses catalanes
exporten el 25% del total espanyol i el nostre país rep una
proporció similar de turistes estrangers, fets que demostren el
nivell productiu de Catalunya.

També
calia proclamar que la situació de quasi fallida econòmica de la
Generalitat de Catalunya no prové del malbaratament de recursos
públics, sinó de l’espoliació fiscal espanyola. El nostre país no
té un nombre excessiu de treballadors en els serveis públics, com
Grècia, Portugal o Espanya. Tot el contrari, té la proporció més
baixa d’Europa de funcionaris sobre el total de la població activa.
L’Estat del Benestar del que disposem i el nivell d’inversió pública
no superen el nostre nivell de producció. Tot el contrari estan per
sota.

La
causa de la situació catastròfica de les finances de la Generalitat
no és la gestió de l’anterior govern, sinó el sistema de
finançament que ens imposa l’Estat espanyol. Aquest és el
responsable tant de la situació financera de la Generalitat com de
les retallades que es veu obligada a fer. Si els impostos que paguem
els catalans es quedessin a casa nostra Catalunya hauria sortit de la
crisi com ho han fet els països del cor d’Europa. Podríem tenir una
taxa d’atur del 4% com tenen Àustria o Holanda, o el 6% d’Alemanya.

Només
el mal finançament fiscal català obliga a passar la vergonya de que
el nostre Govern hagi de retardar el pagament a les residències dels
nostres ancians i minusvàlids. Només el dèficit fiscal és el
culpable de la gasiveria amb les persones més febles de casa nostra
com en el cas del PIRMI. Només els 20.000 milions d’euros que cada
any no tornen dels nostres impostos obliguen a retallar l’ensenyament
i la sanitat catalanes. Només les inversions públiques en
infraestructures i en recerca per sota del nostre potencial fiscal
afebleixen la competitivitat de l’economia catalana en el mercat
mundial.

Per
aquesta raó és absurd i contraproduent que el debat polític giri
al voltant de retrets per l’herència rebuda del tripartit per un
cantó i les retallades de l’Estat del Benestar per l’altra. Aquesta
picabaralla ens fa oblidar que Catalunya no és Grècia, que
Catalunya viu per sota de les seves possibilitats i que l’únic
culpable de la crítica situació de la societat catalana i de les
nostres finances públiques és l’opressió fiscal de l’Estat
espanyol.

Espanya
ha viscut i viu per sobre de les seves possibilitats. Espanya sense
la producció, les exportacions, els ingressos per turisme de
Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears té una situació
similar a la de Grècia o Portugal. Aquesta és la realitat
incontestable. Aquesta és la realitat que ha d’obrir els ulls a la
societat catalana. Aquesta és la realitat que han de proclamar els
nostres dirigents polítics i que ha de dissuadir-los de barallar-se
entre ells. Aquesta realitat ens ha de portar a afrontar amb la
màxima urgència la separació de l’Estat espanyol, perquè no
retalli el nostre futur. La perspectiva d’anys de retallades, el
futur de reducció del nivell de vida com a Grècia, però aplicat de
manera més lenta, ha de sotragar el nostre poble. Ha de disposar-lo
a superar els tabús i les pors i seguir els passos dels vint països
d’Europa que han esdevingut independents des de 1991.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!