Josep Guia Marín

VALENCELONA és el nom que va fer servir, fa gairebé
trenta anys, un institut de recerca americà per designar la unitària estructura
econòmica del nostre país. Una realitat que l’Estat espanyol ha intentat
trencar i dispersar tant com ha pogut i que, amb tot, reneix amb força una i
altra vegada. Darrerament, de forma conjunta, les càmeres de comerç de
Barcelona i València han tornat a cridar l’atenció dels poders públics sobre
l’escandalós dèficit d’infrastructures viàries entre les dues capitals.
Tanmateix, tot fa l’efecte que els governs espanyols (del PSOE o del PP) no en
faran cas. Ans al contrari, és prou que sàpiguin que aquestes connexions ens
són vitals perquè no les facin. Per a ells, també els és vital el distanciament
entre València i Barcelona, per tal de continuar engreixant el monstre de
Madrid. Per això, és ben probable que fins i tot per una cosa tan elemental com
poder arribar a tenir doble via de ferrocarril, d’ample auropeu, entre Castelló
i Tarragona, haurem de guanyar la independència.

La relació fraternal entre València i Barcelona ha
estat una constant al llarg dels segles de la nostra història foral, fins que a
tots ens aplicaren els decrets de Nova Planta i tota una allau de legislació
tendent a dividir-nos i distanciar-nos. En aquesta operació, no cal dir-ho, han
comptat amb la col·laboració de botiflers valencians, com ho són els indignes i
corruptes polítics del temps d’avui. A més, són una colla d’ignorants, que no
saben o no volen llegir. Als arxius valencians hi ha tot de testimonis de la
bona relació històrica entre aquestes dues ciutats germanes (en llengua i
nació, en dret, en formes de govern, en interessos econòmics…) i algú, amb
estudi i dedicació, hauria de fer-ne algun dia l’inventari i la glossa. Vegem,
com a mostra, com s’adreçaven els jurats de València, en carta als diputats del
General de Catalunya (27 de febrer de 1461), parlant-los de “la fraternitat,
indissoluble unitat e amor que és e tots temps és estada entre lo dit Principat
e nosaltres”, i com responien els diputats del Principat de Catalunya als
jurats de València (30 de maig de 1461): “E regraciam a les vostres
magnifficències quant podem la gran affecció e voluntat que mostrau en
conservar lo amor, unitat e confederació qui és e deu ésser entre aqueixa
insigne Ciutat e aquest Principat”.

Fa pocs dies, un polític podrit del PP i un
indocumentat gairebé analfabet del PSOE varen protagonitzar un sainet
esperpèntic al si de les Corts Valencianes, protestant perquè en una pàgina web
de la Generalitat
de Catalunya es diu d’Ausiàs March que és un autor català. Que no ho és, o què?
Aquesta xusma illetrada i roin encara no saben que el gentilici que li escau a
un escriptor és el propi de la llengua en què escriu, de manera que un indi o un
australià que escriu en anglès és un escriptor anglès. Però, a més, Ausiàs
March no només és un poeta català perquè va emprar la llengua catalana en els
seus versos, sinó perquè era valencià “de nació catalana”, com així es diu
explícitament en edicions de les seves obres, al segle XVI, i com correspon als
valencians dignes, fidels a la terra, entre els quals no es compten els
polítics acastellanats i servils de la Generalitat Valenciana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!