L’apel·lació a la unitat de diferents forces polítiques, davant d’una circumstància determinada, és un vell lloc comú de la política, que arriba fins i tot a ser esgrimit com a objectiu en ell mateix, fent abstracció de la finalitat que motiva la unitat reclamada. És el que passa, actualment, amb el tòpic de la unitat dels independentistes, on hom se n’oblida de reclamar la independència com a eix central d’aquesta unitat. Ja s’hi veu que no és el mateix la unitat d’independentistes que la unitat per la independència.
Al llarg de la història, sempre hi ha hagut qui, per “raons d’emergència”, ens ha fet badar als independetistes. Que si tots units contra la monarquia, que si tots units per la república, que si tots units contra el franquisme, que si tots unitts per l’autonomia, que si tots units contra el PP, que si tots unitts per o contra una necessitat peremptòria conjunctural, el cas és que l’independentisme català, tan bon punt com pren embranzida, hom intenta diluir-lo a dins d’algun unitarisme urgent. Vegem-ho.
On va quedar la reivindicació d’independència d’Estat Català quan, l’any 1931, es va unir amb el Partit Republicà Català per fundar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)? Al calaix! On va quedar la reivindicació d’independència del Partit Català Proletari quan, l’any 1936, es va unir amb la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya per fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)? Desapareguda! On va quedar la reivindicació d’independència del PSAN als programes unitaris de l’Assemblea de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, a la fi del franquisme? Absent! On va quedar l’autoproclamat independentisme d’ERC, l’any 2003, en el pacte tripartit del Tinell? A la butxaca! On queda la reivindicació d’independència d’organitzacions de l’esquerra independentista quan signen manifests d’aliances i campanyes de certa durada amb altres organitzacions d’esquerra alternativa? Aparcada i amagada! I mireu els programes per a les eleccions municipals, mireu-los.
Al meu entendre, cal prioritzar la independència de manera que, tret de mobilitzacions puntuals, no es formalitzi cap aliança sense que hi sigui explícit aquest objectiu. Aquesta és l’única unitat consistent que ens interessa als independentistes: la unitat per la proclamació de la independència.
Hi ha una altra unitat que també ens interessa i sense la qual difícilment guanyarem una independència plena: la unitat nacional de la Catalunya completa. Però d’aquesta, que encara resta aparcada més sovint que la pròpia independència, en parlarem un altre dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!