He estat durant quatre dies a
Metz i a Paris, en un congrés sobre textos paremiològics i bases de dades.
Malgrat l’especialització del tema i la total dedicació observada per la
trentena d’assistents, hi ha hagut qui s’ha interessat pel cas de la nació
catalana i per les expectatives de la seva independència. Un ressò curiós que
respon, d’una banda, a la coneixença històrica de la llengua i la cultura
catalanes existent entre els lingüistes i, d’altra banda, a les notícies
recents que els han arribat d’un any de consultes i manifestacions
independentistes i de l’actual procés electoral.
L’expectació davant de les
actuals eleccions al Parlament de Catalunya, tant a casa nostra com a Espanya i
a la resta d’Europa, és sobretot quants vots per la independència hi haurà. Per
primera vegada, unes eleccions autonòmiques es desenvolupen en clau
d’independència, per als qui la volem i per als qui no la volen. Hom no està
interessat tant sobre qui governarà l’autonomia sinó sobre quants diputats hi
haurà per la independència. En el límit, no importa tant quants vots i diputats
tindrà Artur Mas sinó quants n’obtindrà Joan Laporta.
Entre els partits espanyols, l’un
s’espanta davant d’un hipotètic “tripartit independentista” i en l’altre
s’afirmen “ni independentistes ni de dretes”. Llurs obsessions
anticatalanes els converteixen, ves per on, en propagandistes de la
independència. Ja és un bon símptoma això, ja.
Quant als catalans, cap ni un
hauria de restar indiferent davant d’aquesta oportunitat històrica de fer
veure, davant del món, que una majoria del poble català vol la independència.
És el moment –un primer moment— de deixar-ho clar mitjançant el dipòsit
inequívoc de la nostra papereta solidària i catalana (de tota la nació) per la
independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ai compatriotes! Quina enveja!
Podreu triar i remenar. D’acord, unes eleccions regionals però amb una flaire de “viam si encara ens en sortirem” que enamora.
Visca Catalunya lliure!