Aquesta frase tòpica és ben
coneguda en la seva aplicació, cruenta, als protagonistes de les revolucions
francesa i russa. Com si hi hagués un mal fat per als revolucionaris (primers),
que desapareixien de l’escena a mesura que avançava el procés de la revolució.
Avui, en farem un ús analògic,
sense sang, parlant del procés cap a la independència de la nostra nació,
perquè tot fa l’efecte que la (lluita per la) independència també s’engull
alguns dels seus fills. De fet, és senzill d’observar com determinades persones
que han tingut una certa rellevància en alguns moments de la lluita, que han
estat en la cresta de la ona, no continuen exercint la mateixa influència en
moments posteriors. És com si no se n’adonessin que, rere una ona, en ve una
altra, i una altra…, i es queden encallats en algun escull.
Sense anar més endarrera, veiem
líders i lideresses de les grans manifestacions sobiranistes i/o de les
consultes per la independència, dels darrers temps, apartats de la lluita
electoral independentista d’avui, que és la continuació d’aquelles consultes i
manifestacions. Han fet mutis, convertits en expectadors excèptics, quan no
derrotistes, dient allò tan suat de “no és el moment” i justificant-ho amb
excuses diverses. No han sabut o no han volgut seguir el ritme de la dinàmica
exigent dels fets i s’han convertit en els fills aturats de la independència,
com aquell que veu passar el tren i no l’agafa. No han gosat pujar al tren de
la independència quan aquest ha pres una velocitat superior a la del “seu
moment”.
Possiblement,
la independència, com la revolució, només engull els fills que no saben o no
volen seguir-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!