La candidata més estimada
Llegim al Tirant lo Blanc una referència literària clàssica a les dues condicions que han d’acompanyar un dirigent: “Tirant era molt amat e temut” (cap. 133). I encara que, habitualment, s’ha pressuposat que el col·lectiu actor de tals accions (amar i témer) havia d’ésser un mateix subjecte, tot el poble (especialment quan l’amat i el temut era un déu, un rei, etc.), no sempre s’ha d’entendre així. Perfectament podem pensar que, en la citació anterior, per exemple, Tirant era molt amat per uns i molt temut per uns altres.
Així ho he interpretat jo, en un parell d’articles dedicats a l’Alfons López Tena (“el candidat més temut”) i a la Núria Cadenes (“la candidata més estimada”). El més temut per “ells”, els espanyols espanyolistes, i la més estimada per “nosaltres”, els catalans independentistes.
La Núria és una persona que captiva. Té la força de la pàtria en el seu gest, en la seva manera de parlar, de somriure, d’empipar-se… És tendra i ferma alhora, intel·ligent, sense malícia, i té el coratge constant dels combatents per la llibertat. Per una llibertat que li van treure durant més de quatre anys, quan era una adolescent (“Llibertat Núria Cadenas!”, cridàvem arreu), i per la llibertat de la nostra terra, que ens l’han presa durant més de tres-cents anys.
És membre del PSAN, és dirigent de SI i serà diputada al parlament que proclamarà la independència. El seu compromís ve d’antic, de la lluita dels maulets, de l’enyorança amarga de la terra, de la militància sense defalliments per l’alliberament nacional i social del nostre poble. No en trobareu una altra com ella, si més no en les llistes electorals.
Però la seua virtut no rau només en ser independentista i lluitadora, sinó que és una dona ben preparada, com a periodista i escriptora, i molt, molt treballadora: de classe i de condició. Sap escriure, com ho mostren clarament els seus llibres i articles, i sap parlar: els seus mítings són una delícia, entre entranyables, il·lustrats i divertits, perquè combina amb habilitat el sentiment, d’una banda, i la ironia i la maièutica socràtiques, d’altra.
I què us diré de la seva honestedat? Sempre s’ha guanyat el jornal amb la seva feina i mai no ha tingut cap benefici sense ofici, és a dir, sense guanyar-se’l a pols, treballant. I què us diré, finalment, de la seva catalanitat? Una Barcelonina que viu a València i que ara recorre el Principat, sempre amunt i avall, trepitjant el nostre país i coneixent i estimant la nostra gent, n’és una bona acreditació. Podem confiar, de totes totes, en la Núria Cadenes i Alabèrnia.
València, 15 de novembre de 2012
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!