Aquesta matinada s’ha mort el
mestre i amic Llorenç Ferrer, que fou doctor en matemàtiques i catedràtic de la Universitat de
València. Li faltaven pocs dies per a complir els 90 anys, d’una vida activa,
plenament dedicada a la docència i a tot de projectes de recerca. Sentia
veritable amor per la institució universitària, que ha estat sa casa fins al
darrer moment, en sentit metafòric i en sentit literal. De fet, ha mort al
col·legi major Lluís Vives, on residia, juntament amb la seva estimada esposa,
Mercè.
Ell va ser el meu primer
professor d’Àlgebra Moderna, el curs 1966-67, i el meu cap de departament quan,
acabada la carrera, vaig continuar en la facultat com a becari i com a
professor contractat. Va ser el director de la meva tesi doctoral en
matemàtiques, llegida el 1974, en aquells primers anys de creació i
consolidació de la secció d’exactes al si de la Facultat de Ciències de la Universitat de
València. Però aquells anys també eren de lluita per la democratització,
modernització i arrelament al país de la universitat i, en aquesta lluita, el
Dr. Ferrer va saber estar a l’alçada de l’exigència del temps. Va protegir
alumnes i professors represaliats i, com a degà de Ciències, es va oposar amb
coratge a l’entrada dels grisos, perseguidors d’estudiants, a la facultat. Quan
es va produir la detenció dels “10 d’Alaquàs” (Francesc Candela, Carles Dolç,
Ernest Lluch, Vicent Soler, Joan Josep Pérez Benlloch, Carles Martínez Llaneza,
Josep Corell, Laura Pastor, Xavier Navarro i jo mateix), el juny del 1975, ell
va ser dels primers a personar-se a la comandància de la policia per reclamar
el nostre alliberament. Com a degà de Matemàtiques, va fer possible l’inici,
durant el curs 1980-81, de la docència en català a la facultat, mantinguda
ininterrompudament fins avui.
Des d’aquella dècada dels 70 del
segle passat, doncs, el professor Llorenç Ferrer ha estat, per a mi, una
persona entranyable, un universitari amb dedicació absoluta, un demòcrata
convençut i un català retrobat en la seva catalanitat explícita. I, a més a
més, un amic amb qui hem compartit estones de lleure i llargues converses de
sobretaula. La darrera, ai!, se’ns ha quedat per fer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!