Cada vegada que els
nostres “cosins” del nord més oficials i assenyats s’acosten per ací baix, molt
a la llarga, carreguen en la motxilla del viatge la mateixa pregunta, ben bé
retòrica, és a dir, de “retorets”. Com si preguntaren per la salut del patriarca
de la família: «Que ja s’ha mort, aquell vell rondinaire?»
El vell rondinaire ja
no és Joan Fuster, que sí, que dissortadament ja és mort; els vells rondinaires
som els qui encara manifestem una incomprensible -per a ells- preferència per
anomenar i definir la nostra nació, cultural i política, Països Catalans. I
això (la formulació política dels Països Catalans) diuen -jo no ho tinc gens
clar, però- que s’ho va inventar ex nihilo Joan Fuster, i per això a ell li
atribueixen el paper de profeta messiànic del pancatalanisme. Els caldria una
llegida atenta del llibre de Arnau González La nació imaginada. Els
fonaments del Països Catalans (1931-1939). Fuster, això sí, intel·lectual
irrepetible, o “xamba genètica”, va posar en paraules entenedores, en idea
abastable, el que fins aleshores havia estat un garbuix de proclamacions
disperses i emotives.
És evident que Joan
Fuster ha estat -i ho és encara!- una figura intel·lectual incòmoda, sobretot
políticament. I val a dir que qualsevol llegat intel·lectual només és vigent,
és a dir, viu, mentre algú el reivindica, el repensa, el reescriu, i manté la ruta
política que, en el seu moment, va ser compartida i recolzada, amb tots els
matisos que es vulguen, per l’intel·lectual desaparegut. Per això pregunten què
queda de Joan Fuster, per saber si, per fi, ja ha desaparegut el seu caliu, si
ja poden cantar-li, definitivament, les absoltes i sentir-se alleujats, per
sempre més, de la incomoditat que els provoca.
Però aquest desig
d’enterrar del tot Joan Fuster no és solament covat pels nostres “cosins” més
oficials i assenyats del nord. Entre nosaltres, valencians a mata’m i et
mataré, hi ha una majoria que fuig de Joan Fuster com el dimoni de la creu. Més
i tot, l’han declarat, aquests detractors seus, culpable d’apostasia
valencianista. I el bandegen. Fins i tot fan una llarga marrada per no haver de
topar-se amb ell i busquen, entre la voluntariosa mitjania intel·lectual de la Renaixença jocfloralesca
i els seus epígons, combustible per a la nova flama valencianista, gens
catalanista i antifusteriana, com ells la volen. N’és exemple aquest manifest
promogut per l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc, que es remunta
al valencianisme de fa gairebé un segle amb el manifest Per un compromís valencianista. Entre els signants de primera hora
hi ha la secretària d’organització del Bloc Nacionalista, Pepa Chesa;
l’ex-president d’Unió Valenciana, Hèctor Villalba; el cap d’Opció Nacionalista
Valenciana, Carles Choví; el membre d’UDPV, Agustí Colomer; l’ex-rector de la Universitat de
València, Ramon Lapiedra; el president de Valencians pel Canvi, Josep Lluís
Barona; el periodista i també membre de Valencians pel Canvi, Francesc de Paula
Burguera; el president d’Escola Valenciana, Diego Gómez; el membre de
l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua, Àngel Calpe; l’ex-president de PIMEV, Eugeni Senent,
i l’ex-director del MUVIM, Rafael Company.
Cal admetre que la
proposta serà un èxit, sens dubte. I quan d’ací tres o quatre anys, posem per
cas, La Vanguardia
tornarà a visitar la «Comunitat Valenciana», ja no preguntarà si queda o no
queda res de Joan Fuster. No caldrà. Som a l’última part del trajecte. Temps
era temps, mentre arreu ressonaven les proclames de «Llibertat, Amnistia i
Estatut d’Autonomia», pensàvem un País Valencià (lliure i socialista!), una
bandera amb quatre barres, un llengua catalana i unitària, fins i tot el PSPV
s’apuntava als Països Catalans. Què en queda, de tot allò avui? Tothom, fins i
tot el “nou valencianisme” s’ha apuntat a la segregació lingüística, a la
bandera amb blau, fins i tot en alguns documents ja admeten el terme Comunitat
Valenciana. I els Països Catalans?: «una utopia prescindible», segons sentència
d’un dels intel·lectuals més eminents d’aquest efervescent “nou valencianisme”,
en Joan Francesc Mira. Com a mostra d’intel·ligència enfront de la radicalitat del
“maximalisme fusterià”, s’ha assumit com a propi tot allò que formava part de
l’imaginari simbòlic de l’enemic espanyol: llengua, bandera, denominació… No
entenc aquesta forma de política “intel·ligent”. Assumir els plantejaments i
els símbols de l’enemic és claudicar, rendir-se, col·laborar-hi, aliar-s’hi. Ja
som al final del procés, i per això alguns encara pregunten: «¿Qué queda de Joan Fuster?» I quan ja no
en quedarà res, s’haurà conclòs el procés. Perquè el procés conclourà quan
esborraran definitivament de la memòria cultural i política els noms (les
idees) que els són incòmodes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho continuen intentant, però crec que no els deixarem. vaja, en tinc plena consciència. Com amínim, que els quedi el dubte, així sempre tindran mal de panxa. De fet, viuen amb el mal de panxa, perquè amb aquestes idees no es pot viure.
Aquest cosí de nord, per la seva part, seguirà sense sentir-se diferent quan passi al sud del Sènia, seguirà utilitzant la paraula Catalunya en el sentit més ampli i seguirà anomenant a les terres del sud País Valencià. I al qui li piqui que es grati.
Això és el que els hi diria als politicastres de vol gallinaci que pul·lulen per les nostres terres: “Aparteu les vostres fastigoses mans de Joan Fuster”. L’intel·lectual de Sueca fou – i continua sent-ho – un homenot de l’alçada d’un campanar. Una persona dedicada en cos i ànima a l’estudi de la història i la cultura de la nostra nació, i un agitador cultural conscient que vivia un moment crucial, en què els valencians havíem d’agafar les regnes del nostre destí nacional si no volíem acabant diluint-nos en el magma espanyolitzant al qual el poder establert ens conduïa.
Per això, els qui desitgem la llibertat de la nostra Nació – els PPCC – el llegat de Joan Fuster és innegociable, irrenunciable. Volem la independència dels PPCC sense renunciar a cap part del territori, i volem una societat sense classes. I ho volem ara mateix, o tan aviat com siga possible.
Aquest camí “oficialista” encetat pel BLOC no és altra cossa que una nova escletxa, una altra ferida, per al nacionalisme valencià. Si no en teníem prou amb els blavers i els centralistes-unitaris, ara ens faltava aquesta mena de “tercera vía” que per acostar-se al blaverisme oficialista de l’administració regional valenciana, acabarà per desdibuixar-se i integrar-se en ell.
Parlen de “valencianisme de mínims”! Com pot redreçar-se un país amb uns postul·lats de mínims! Què s’aconseguirà amb això? Claudicar i recular, passa a passa, cada cop més.
Però de Joan Fuster encara en queda molt. Ell ens mostrà la veritat del país, per damunt de folklorismes i regionalismes noucentistes, per damunt del “levante feliz” del franquisme. No podem oblidar això. Per baix de la “Comunitat de veïns” on volen que visquem, encara hi rau el País Valencià. A més ara tenim una eïna nova: ERPV.
Excel·lent, Toni.
Aquest famós manifest neoblaver és només un globus sonda del que acabarà passant el pròxim congrés del Bloc d’ací pocs mesos. Un nou gir indecent cap al blaverisme es cou en tot això, com el primer acostament de fa gairebé 15 anys.
Però com deia Fuster: “Ja s’ho faran”. Doncs això, amb els valencians (decents) que no compten.
Disculpa’m si m’atrevisc a assomar el nas per ací i dir quatre veritats com un cabàs:
Primera veritat
Fuster va menyspreuar l’única tradició política pròpia i autòctona: els partits valencianistes dels anys 20-30. Fuster indaga i ens descobreix “tota la nostra història” excepte… el valencianisme republicà, i l’anterior. Precisament l’exemple més recent on s’hi podia refermar perfectament per a renovar el redreçament nacional dels valencians. Molt sospitós, no?
Eixe moviment valencianista autòcton (sense cap connexió amb Catalunya, ni tampoc Espanya), amb símbols propis (blaveres a dojo, ratpenats, barraques, falleres, etc.), no catalanista (però tampoc anticatalanista o més ben dit, molt tèbiament procatalanista)… no encaixava en el seu nou model de nació a construir i per això ens el va “amagar”. Molta cara, no?
Segona veritat
Si, durant vora 30 anys d’eleccions democràtiques, el poble valencià no li ha donat mai un suport mínimament perceptible a cap opció “catalanista” valenciana… serà perquè el poble valencià està “equivocat”, “manipulat”, “encara verd”? Serà perquè eixe catalanisme no ha tingut bons líders, bona organització, bona implantació? Serà per la famosa barrera del 5%? Serà per la por, o la violència, o el desconeixement, o el menfotisme?
O no serà que el “producte” catalanista, per a la majoria de valencians, no ha sigut, ni és cap opció que puga ser captada com a pròpia? No serà que el catalanisme, per a la majoria de valencians, representa una opció aliena, no sentida com a pròpia?
Pensar que de la nostra catalanitat primigènia (de fa 750 anys, i no continuada en el temps) es pot construir una opció política actual és no tenir cap noció del que és la realitat (de la utopia sí, faltaria més).
Tercera veritat
Que ningú s’esgarre la roba en veure com el BLOC passa de catalanista ortodox a valencianista heterodox (o blavero, si voleu). En no votar-lo, en pau! Ara bé, que queda per a votar? ERPV (la Federació Valenciana d’ERC)? El PSAN, de Josep Guia (és senzillíssim: semtim-se catalans de Catalunya i xim pum)? “Alguien da más”?
Vulguem o no, el BLOC és l’única, l’última i la més forta i més implantada organització autòctona nacionalista valenciana que ens queda. O BLOC o el desert! I, en aquest cas de la seua reconversió, crec que ha pegat, per fi, en el clau: arrelar-se al poble i assumir tot allò que ens siga propi i autòcton. El partit d’ací!
Quarta veritat
Per a alguns valencians, continuar amb el missatge catalanista, pot ser els vinga bé, personalment, com a “justificació” de la seua lluita individual passada (a cap persona li agrada reconéixer que s’ha equivocat), o com a pretext per a no mullar-se actualment (des de la barrera es veuen els bous millor que a dins la plaça), o com a excusa per a sentir-se “superior”, més enllà del bé i del mal (l’elitisme té un punt atractiu)… però, al remat, que se’n pot traure, col·lectivament? Res de profit!
Si realment ens estimem la nostra terra (valenciana) primer hem de redreçar-la (en base a elements primaris, si vols), i després, una volta aconseguits uns mínims (MÍNIMS DE DIGNITAT), ja ens podem plantejar el que siga. El que siga!
Sembla que el “ja s’ho fareu” és la tònica general. També l’apliquem a la societat valenciana? “Ja s’ho farà” la societat valenciana actual? Ací estic jo i les meues tesis catalanistes i la societat valenciana “ja s’ho farà”?
Ningú ha contestat adequadament algunes de les quatre “veritats” descrites:
1 Que Joan Fuster va “passar” de la nostra tradició política republicana (com a mínim).
2 Que el “catalanisme” valencià no ha sabut/pogut encaixar amb la societat valenciana.
3 Que no hi ha més força autòcnona que la del BLOC, faça el que faça.
4 Que mantindre viu el catalanisme valencià és, només, una eixida personal.
Si tot es resumeix en un “ja s’ho fareu” (aplicat al BLOC o aplicat a la societat valenciana)… què es pot esperar (col·lectivament) d’eixes persones?
Jo vos ho diré (encara que ja s’ho podeu imaginar): marginació, frustració i desencís.
El mateix que penseu de Josep Guia i el seu partit (quin?) tindreu vosaltres com a medicina, a mitjan plaç.
O ens incardineu en l’actual societat valenciana, o la marginació, la frustració i el desencís serà part de la vostra vida.
Quina misèria personal ser un pària, no?
Acabe amb la polèmica. I ho faré amb paraules que no són meues:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Ben curiosa la converça que heu mamprés entre tots. Només voldria, des del més pur catalanisme valencià i d’esquerres (tinc massa anys com per a canviar ara de repent), fer-vos veure a tots algunes observacions a tots: si el Bloc no pot/sap/vol representar el nostre catalanisme… qui collons ens representa? Què ens queda?
A mi no em valen posicionaments particulars i personals (molt ètiques i fins i tot molt èpiques) que poden estar molt bé, però que, en la pràctica política, no tenen cap traducció real de trellat. Per a perdre el temps (és un dir), ja tinc la meua associació de pares i mares d’alumnes dels meus fills, o l’associació de veïns del meu barri.
I torne a preguntar… jo a qui he de votar?
Tot el que no siga el Bloc és fum de canyot (Pp? per favor! Psoe? sí, però no)… a mi ja no m’enganya ningú! És per això que dic que si el Bloc es fa blavero… doncs mira, jo també ho seré! Em doldrà, em costarà, ho lamentaré… però segur que van molt més avant que jo, almenys els més joves.
La meua generació no va poder construir eixe país que tots volíem (tots?). Els meus fills no pensen igual que jo. Són del València C.F. (i jo del Barça), són naturalment bilingües (i jo monolingüe valencià), entenen Espanya com una realitat a assumir però a la seua manera (i jo sóc independentista)…
Per a ells, jo sóc un “carca” que no xafa de peus a terra, però que encara espere que el nostre país siga català i d’esquerres.
Si el Bloc canvia, jo també canviaré, pel bé de tots, dels meus fills i del meu país. Estiga equivocat o encertat. No tenim cap més altra opció! I qui diga el contrari és que no sap on viu ni quina terra xafa!
Si us plau, voldria un comentari sobre la ponència política (blavera) del BLOC.
Supose que tots l’haureu llegida, jo sí.
Què vos pareix?
Què quedarà de catalanisme per als valencians després del congrés del BLOC? El testimoni marginal individual i personal o què?
ERPV, PSAN, etc no són cap eixida política per a mí, són marginals i residuals.
Què em queda, doncs?
Ser un pària en el meu propi país no és una possibilitat que m’abellisca, precisament… I que ningú em parle de resistir en base a associacions de pares i mares, esportives, culturals, etc. Això són collonades. El poder és el poder, i els partits determinen el poder.
Quín partit?
Some specialists tell that mortgage loans help people to live the way they want, because they can feel free to buy needed goods. Furthermore, a lot of banks offer short term loan for different persons.