Prèvia. Catalunya no és la meua nació. La meua nació són els Països Catalans. Tanmateix, si una part del tot –en aquest cas Catalunya– té l’oportunitat d’alliberar-se dels grillons d’Espanya, que prenga prest la decisió d’anar-se’n sense cap recança. Tot i amb això, voldria que no oblidara la resta de la Nació Catalana. Malgrat que la lliçó de l’experiència ens diu que l’oblit seria –potser per covardia, potser per comoditat– la decisió política que s’hi prendria.
En política els gestos són importants. De vegades més i tot que les accions. Sobretot quan la llei prohibeix l’acció i el gest significa interès comú, horitzó compartit. El gest, doncs, és el que Enric Canela, portaveu de Deumil.cat, ha retret a alguns partits presents al Parlament de Catalunya. Sobretot els que s’omplin la boca, o siga els estatuts, de sobiranisme, fins i tot d’independentisme. Fet i fet, la llei que tot just acaba d’aprovar el Parlament de Catalunya sobre consultes populars, i amb la que volen excusar el desaire que ha fet la Mesa del Parlament a Deumil.cat, no canvia gens l’actual marc de decisió: abans i ara és el govern de Madrid, o siga Espanya, qui té la paella pel mànec. D’això se’n diu llavar-li el cap a un tinyós.
Així, doncs, quan Enric Canela diu que «el rebuig de la ILP prova que no hi ha cap diputat independentista» fa una afirmació fonamentada amb els fets; fets en forma de gestos. No s’ha expressat públicament cap complicitat d’objectius entre la finalitat de Deumil.cat i els partits del Parlament de Catalunya, entre l’acció ciutadana i la decisió política dels partits. Un abisme entre tots dos.
Amb tot, em sembla que no cal cap ILP, ni cap referèndum que demane explícitament la independència de Catalunya. Si l’ha de “concedir” Espanya, ni que siga per respectar una decisió democràticament expressada a les urnes, ja ens hi podem posar fulles. O siga que podem estalviar-nos els malabarismes i les acrobàcies, fins i tot l’humor de les pallassades: en aquest circ només hi ha feres i domadors.
A Alfons XIII no el fa ver abdicar cap referèndum. Va ser l’aclaparadora victòria dels partits republicans. No va caldre preguntar si república o monarquia. Aquest seria l’exemple. Més i tot ara, que els partits amb representació al Parlament de Catalunya han mostrat la seua incompetència. Amb la capacitat de mobilització que ha demostrat Deumil.cat, i amb la legitimitat que aquest poder de convocatòria li reporta, podria presentar una candidatura pròpia, amb persones de reconegut prestigi, per a les properes eleccions “autonòmiques”. Una candidatura que, si guanyava, tindria per missió elaborar una Constitució Catalana. Després d’aquesta comesa, com s’esdevé en qualsevol procés constituent, es dissoldria el Parlament i es convocarien eleccions. Eleccions en una Catalunya independent. Aquesta hauria d’haver estat la tasca dels partits que s’autoproclamen sobiranistes i independentistes. Però s’ha vist que estan una mica fluixos d’espenta. Ha de ser, per tant, la iniciativa ciutadana qui suplesca aquesta manca d’implicació. I sense haver de passar pel vist-i-plau d’Espanya i de les seues lleis. Tan legítima serà una victòria mitjançant una candidatura com mitjançant un referèndum. I els partits que ara han negat el gest de solidaritat, llavors hauran de triar si estan per la Catalunya independent o per l’estatut d’autonomia.
I algú dirà: i si la candidatura no guanya, què? Mireu, fins ara Espanya no ha mostrat cap respecte per Catalunya ni per la resta dels Països Catalans. Un envit tan fort, fins i tot perdent aquesta primera partida, els posaria la por al cos. I així, per fi, com va dir algú, si no ens respecten almenys que ens tinguen por. Perquè, per primera vegada en la història, els catalans haurem demostrat que no juguem al pacte sinó al fet, que no hi juguem per jugar, sinó per guanyar-hi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tant de bó es prenguem tots una decisió d´aquesta mena, i mirem de sortir de aquest pou de indignitat.
Els partits polítics presents a la vida política als nos3 països, són escassos, quan no nuls, valga la paradoxa. Només s’enrecorden de fer política quan vénen/venen les eleccions, fóra d’ací, es limiten a funcionar com a gestors de la “cosa pública”.
El funcionament dels partits polítics com s’entenen en la nostra democràcia no és correcte. Cal fer funcionar la societat, els moviments civils, fora de partits, fundar una nova manera de fer política, sense polítics que facin una professió d’ella. Calen vocacions, no professions ni professionals. Cal que els qui manen siguen conscients que el bé comú no pot subsumir-se als interessos d’uns quants. I la resta ens vindrà donat…
Si senyor, clar com l’aigua de pou, eixa és la gran diferència amb ERC i CiU, fets i no paraules, realitats i no somnis, enfrontament front a vasallatge.
Si algú es pensa que els actuals polítics que hi ha al Principat ens portaran a la independència, que s’ho torni a rumiar, realment no hi ha cap que sigui mínimament coherent amb aquesta ideologia. Cerquen la independència a Madrid o a Bruseles,i no saben (o no volen saber) que és a Barcelona on s’obté.
La meva nació és la mateixa que la teva, company Toni, però realment la idea d’independència sense haver aconseguit, almenys, refer els ponts que tanta gent, des de les dues ribes, ha trencat entre el Principat i el País Valencià que aconsegueixi crear la llavor d’uns PPCC totalment independents s’hem fa coll amunt, perquè no veig cap encara cap alternativa forta que defensi aquesta idea i perquè temo molt la reacció espanyolista vers el País Valencià si el Principat fos independent. Realment, jo almenys em sentiria com si hagués deixat als meus camarades en terra enemiga.
Pense exactament el mateix que tú, Toni. No s’han de fer referèndums i menys encara que espanya ho aprove. No ho faría mai. Cal guanyar i, una volta guanyat, actuar sense complexos ni pors. Tibar la corda i exportar el conflicte a l’exterior. Què hi podría fer espanya? Atacar davant el món “democràtic”?
Si Catalunya pot aconseguir-ho que ho faça. Ací encara estem molt verds. Però nosaltres som tan catalans com els catalunyesos. No ens hauríen d’oblidar. Som part de la nació.
Toni, no és que no confiï en què es plantegi la nació completa un cop independitzada Catalunya, és que no s’ho planteja gairebé ningú, ara com ara, a l’hora de fer política a Catalunya. Em costa, per no dir que no m’ho crec directament, que en tots aquests moviments actuals hi hagi realment un plantejament de país. Hi ha molt sentiment catalunyès i molta política de conjuntures. Estic d’acord que si una part del país pot aconseguir marxar d’Espanya o França que ho faci, però per això hi ha d’haver una estratègia i buscar la via. Per què això no es fa comptant amb tot el país? Catalunya viu d’esquena al país, i aquí en tenim la mostra, amb tantes plataformes i propostes que van fent la viu-viu amb la política autonòmica i amb un munt d’amenaces sense complir.
Sóc molt i molt pessimista quant a tots aquests moviments, i en canvi sí que crec i amb convicció que hi ha país per construir la xarxa necessària per fer un plantejament conjunt. Però hi ha d’haver paciència, fermesa i contundència, i una planificació política -el full de ruta- nacional i desautonomitzat. I ara com ara, pocs s’hi apunten.
La meua dona i jo que som els únics majors d’edat que vivim a casa i tampoc volem ser espanyols, sinó nord-americans. Perquè hem de pagar impostos a una nació que no creiem ni som? Que respecten la nostra decisió tan democràtica, perquè per unanimitat volem tornar el nostre DNI al govern espanyol i que se’ns tramite la documentació nord-americana. Ja està bé d’imposar dictadures en este país. Fòra el Borbò i Visca Obama que mata millor les mosques.
Toni,
apunta’t a Reagrupament, que necessitem patriotes que parlin tan clar (i amb un català tan bell) com tu.
Salut des del Bages!