Les institucions
europees s’han convertit en l’ariet que està assolant, a colps de directiva,
els drets assolits dels treballadors assalariats. No teníem prou amb la infame
directiva Bolkstein (aprovada en novembre de 2006), que ara ens la claven
tres pams més endins amb la jornada de les 65 hores. A l’Avui, la notícia diu:

La setmana laboral seguirà sent
oficialment de 48 hores, però els 27 han aprovat un seguit d’excepcions
-clàusules opt out– que donen
barra lliure als empresaris per fer treballar per sobre d’aquest límit els
treballadors que ho acceptin. Es tracta de generalitzar una flexibilització que
la Gran Bretanya
ja practica des del 1993. Així, la setmana laboral es podrà allargar en 12
hores més o en fins a 17, si s’inclouen les guàrdies. Un màxim de 60 hores, o
65, calculades com a mitjana durant un període de tres mesos, és a dir, que
puntualment la setmana laboral podrà arribar fins a les 78.

Només caldrà un consentiment per escrit del treballador a
l’empresari, signat de forma voluntària, sense amenaçar ningú amb
l’acomiadament -o això diu la presidència de torn eslovena-.

La part que he
remarcat en negreta és d’un cinisme que provoca vòmits. Poc o gens ha treballat
a jornal la “presidència de torn europea”, ni cap dels politicastres esclavistes
que han aprovat aquesta llei. Quasevol treballador assalariat sap per experiència
que l’empresari solament reconeix dues lleis a l’hora de negociar:

1ª: Qui paga, mana.
2ª Qui obri la boca li tallen el
nas

Luxemburg, Alemanya i
la Gran Bretanya
són els estats promotors d’aquesta agressió als drets laborals europeus. A la Gran Bretanya s’aplica des de
l’any 1993. Cal recordar que el Partit Laborista, que hi governa des de 1997,
no va modificar aquesta llei, i és el laborista Gordon Braun qui decideix
aplicar-la a tota la Unió Europea,
tot posant bous i esquelles per convéncer tothom de la bondat de la llei. Tony Blair
i Gordon Braun són els que han posat en pràctica les teories d’Anthony Giddens
sobre la “tercera via” socialdemòcrata. El gener de l’any 2000 vaig publicar
aquest article a l’edició valenciana d’El Punt.

Tony
Blair i els seus amics

Com a mínim és sorprenent, però al capdavall
revelador: Aznar i Zaplana es declaren admiradors de la tercera via que proposa certa “esquerra”, personificada en la
figura de Tony Blair, amb el seu ideòleg o “profeta” Giddens i l’apòstol
alemany Schröder. ¿Què predica aquest nou –nou?– ideari polític de pressumpta
renovació de l’esquerra que desperta l’admiració i el suport de la dreta més
ortodoxa? Si els arguments de l’esquerra provoquen el seu aplaudiment, o bé la
dreta ha perdut el nord –cosa improbable–, o bé l’esquerra pateix problemes de
lateratitat política: és a dir, ja no reconeix si pensa amb el lòbul ideològic
dret o amb l’esquerre.

Quan es parla de la representació de l’esquerra, i
l’esquerra principal és representada, tàcitament si més no, per aquesta
socialdemocràcia degenerativa, haurem de fer l’esforç necessari per resituar
els límits ideològics. On queda l’esquerra, doncs? A l’esquerra de què o de
qui? A la dreta de què o de qui? Tot aquest rebolic de dubtes pot arribar per
dur-nos a creure que es possible, manllevant la frase fusteriana, agafar la
vaca pels collons. Llevat, és clar, que ens deixem de concessions
consuetudinàries i posem els conceptes, nets de la pols i la palla del
màrqueting electoral, sota la lupa de les idees. Si no és així, si continuem
consentint els rols dels partits sense atendre a l’embastardiment ideològic que
s’ha produït en els darrers anys, ens podem trobar donant suport a projectes polítics
del tot divergents amb l’ideari esquerrà més bàsic.

Tony Blair i el Partit Laborista han proposat un
projecte polític que ni és d’esquerra ni, en conseqüència, renova l’esquerra.
És, ras i curt, un argument polític radicalment dretà. La “tercera via” que
promouen, ja ho han perfilat d’altres, és una versió corregida i maquillada del
vell thacherisme ultraliberal. Potser caldrà considerar, per mirar
d’entendre-ho, que les bosses de vots de l’esquerra tradicional ja no els són
prou atractives, i doncs han d’anar a rapinyar d’altres a la seua dreta. John
Major i els torys deuen estar ben
esbalaïts d’aquesta opa electoral que els ha llançat el laborisme britànic. I
res serà la cara que hauran posat en sentir les lloançes desmesurades dels seus
correligionaris espanyols Aznar i Zaplana, destacats i desbocats membres del
club de fans de Tony Blair.

El final de mil.lenni està provocant efectes
certament paradoxals –en alguns casos fins i tot estralls– en la reconfiguració
ideològica d’alguns partits tradicionals. Entossudits a fer-nos creure que som
a la fi de les ideologies, miren d’encomanar-nos la seua eufòrica convicció
mostrant-nos com es despullen de la seua sense cap pudor ni vergonya.

Però, ons ens arrossega aquest desgavell? Ben possiblement al Partit Únic. El
Pensament Únic no pot consolidar-se com cal si a la fi no el qualla un partit
que el fonamente i l’instituïsca. El problema que hi havia fins ara era
simplement de representativitat. És a dir, el primer partit que pose sobre el
terreny electoral una proposta en ferm, serà qui capitanejarà aquest vaixell
polític del Partit Únic. Amb el colp avançat de Tony Blair i els seus directors
de màrqueting li ho han posat agre als torys
britànics: per tenir opció de poder hauran d’afiliar-se al laborisme, que se’ls
ha menjat el tros ideològic que fins ara els pertanyia. Conyes a banda, el ben
cert és que Aznar i Zaplana s’han declarat “íntims” de Tony Blair, i demostrant
públicament la seua desfermada devoció política ens donen, si no la prova
concloent, almenys la terrible sospita que certa esquerra està en avançat
procés de descomposició ideològica. Tot el ressò mediàtic que vol fer-nos
passar renúncia per renovació no hauria d’equivocar-nos sobre la realitat del
blairisme de moda: neoliberalisme a ultrança: pura dreta (o dreta impura si
voleu). Aznar i Zaplana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!