No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules rovellades vora la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els camins, en el referit de les parets, en la sequera de les fonts, en els mobles tapats amb teles blanques, en les aranyes de Murano que encara dringuegen. Paraules que sobrevolen les teulades empeses per les fulles dels lledoners, pels troncs de les tuies, per les ones dels prebeboners, pel silenci de les profunditats.
No és ver. Pots obrir la calaixera isabel·lina i no trobaràs el vestit de primera comunió de la nina. Aràlia és un nom que no surt enlloc. Aràlia es passeja sense aturall pels cap de cantons del temps. Aràlia, Aràlia! Si tot pogués ser com quan anaves amb la senyora àvia Nísia a passejar pels caminals polsosos, quan escoltaves les seves descripcions dels viatges a Roma, a Puerto Rico, a Nova York, a Florència, a Istanbul. Si tot pogués ser com quan aprenies a fer mundillo amb la vella brodadora, madò Bet, que t’ensenyava els secrets de desfer fils i clavar agulles a aquell fal·lus per aconseguir brodaries d’aire. Si tot pogués ser com quan nedaves al safareig rodó i els peixos venien a menjar entre les teves mans mentre cantaves aires molt antics que havies après entre les vermadores.
No és ver. Les cortines cauen a trossos, els quadres s’han tornat negres de cop, no es batega ni una ànima dins els salons, ni al menjador, ni per la galeria de les estàtues blanques, ni entre els parterres que són un desert de vida. Aràlia, si no haguessis partit hauríem fet rams de lliris grocs i també t’hauria acompanyat a caminar sobre l’estela carabassa de la lluna plena. T’agradava tant, Aràlia: ho somniaves, ho preparaves amb delicadesa hores abans del crepuscle, ho assabories com un deliri que arribaria a l’hora exacta. Calia fer-ho a la posta de sol, en el moment en què la fosca s’aficava per les retxilleres, quan la lluna apareixia com un globus gegantí i molt baix sobre l’horitzó de la terra. La llum taronja de la lluna era el tapís llançat en mil i una direccions on et vaig perdre, era el deixant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
GOOD MORNING MR BRITAIN!
Hola estimat Biel Mesquida,
aqui estic de bell nou, tot i que mai no me nhavia anat del tot, hahaha
com estau tots els mallorquins?
va tot be per aquesta Mallorca dasfalt?
bono bono bono
aqui estic de bell nou
perdonau les faltes dortografia pero els teclats dels ordinadors de Sheffield no tenen cap tipus daccent i mes impossible escriure de millor manera, hehehe
si si si estic a Sheffield finalment i fins i tot aqui puc entrar en aquest grandios bloc i saber que esta passant a casa, saber que encara hi ha una Mallorca mes enlla de la boira, de la pluja i dun temps massa bo per aqui (ja comenco a sospitar que no durara gaire temps!)
que com estan les coses per aqui?
hi ha molts de moviments salvatges al voltant, les facanes estan menjades duna humitat terrible pero a la vegada tipica i meravellosa i fins i tot les matinades callen els dolors invisibles d-un record invariable, bonic, precios i a la vegada desastros, un front de la catarsi aristotelica sense recordar aquelles paraules que usaves davant la porta pintada, el cap penjat, la fava que cerca la casa, la linia, la raspa increiblement superficial (un sexe i un sexe i un altre sexe)
un temple de pel en la penombra
i el menjar (buf el menjar) doncs el tipic breakfast:
cinc torrades cremades
quatre cafes amargs
tres salsitxes i bacons
dos ous estrellats
una vagina venjativa
i sangonosa
cada dia!
si segueixo amb aquest ritme engreixare com un porquet!
pero a la vegada camino com mai no havia caminat, el recorregut des de la residencia fins a la universitat (una passada!) es un cami interessant a recorrer!
i aqui hi ha anglesos que xerren un catala meravellos, sonor, vibrant, poderos i que quasi me fa plorar dalegria
tot i que encara no he trobat un niu de dona on reposar els oceans blancs
des de Sheffield
Jaume Cristofol Pons