Des de la Plana

Fa uns pocs anys, a qualsevol segon curs de Batxilletat de Ciències, la major part dels alumnes tenien la intenció i la il·lusió d’estudiar Medicina. Això va comportar una pujada de les notes de tall a les facultats d’aquesta disciplina.

Lògicament, moltes famílies es van veure frustrades pel fet que el seu fill o la seva filla no podia escollir “la carrera que volia”. En realitat, era una simple qüestió de notes. Si hi ha molta demanda per a una determinada facultat, la nota d’entrada puja i si les notes de l’estudiant no estan entre les millors, es queda fora.

Però és que hi havia alguna cosa més. D’una banda, es va crear una demanda exagerada per Medicina, al mateix temps que altres ciències, com Matemàtiques, Física, Química, Biologia, tenien demandes molt més baixes. I, al mateix temps, la pressió de les famílies per tal d’aconseguir que el seu xiquet o xiqueta estudiés “la carrera que volia” anava augmentant.

Per la seva banda, les facultats de Medicina no podien absorbir més estudiants.

Aleshores, des de les Administracions, es va començar a afavorir un fenomen nou. Anaven apareixent les Universitats Privades que, totes elles, oferien Medicina entre els seus estudis. També, per augmentar la oferta, es van crear estudis nous. Per exemple, Odontologia, que abans era una especialitat de medicina i que ara és una disciplina independent amb facultat pròpia a moltes universitats.

Els darrers anys moltes famílies aconseguien tindre un estudiant de Medicina a casa a base de pagar les altes matrícules que comporten les universitats privades. Curiosament, a l’Estat Espanyol hi ha més universitats privades que a tota la resta d’Europa junta.

El fet no deixava de ser sorprenent perquè la carrera de Medicina té sis cursos que, una vegada superats, acaben amb l’examen del MIR. Segons la nota d’aquest examen, el nou metge pot triar una especialitat i un hospital tal d’especialitzar-se (i ser cardiòleg, ginecòleg o pediatre, per exemple). Aquest sistema és molt bo, perquè entre altres coses garanteix una bona formació per als metges especialistes. Que, d’altra banda, és uniforme. Vol dir que tots els especialistes es formen bé.

Per tant, per a poder-se establir com a metge especialista, un bon estudiant ha d’esperar-se com a mínim uns deu anys. Deu anys de feina dura.

En augmentar tant la oferta d’estudis de Medicina, el sistema va arribar un moment que es va col·lapsar. Ja no es podien oferir prou places de MIR als hospitals espanyols per a tots els llicenciats que anaven eixint de les facultats. De sobte, fa un parell d’anys, molts llicenciats en Medicina es van quedar sense plaça per a especialitzar-se. De sobte, després de sis anys (com a mínim) d’estudis durs, es trobaven amb un tap al davant per a les seves expectatives.

I ara, hi ha cursos de segon de batxillerat de Ciències dels que cap alumne pensa estudiar Medicina. Sembla que aquesta bombolla també ha esclatat. I alguna cosa hi ha d’haver perquè de sobte, les universitats privades comencen a donar moltes facilitats als seus possibles nous estudiants.

El problema rau ara en que, segurament ja tenim massa metges per als que el país necessita. I ja n’hi ha molts que han d’emigrar pe a poder treballar. Una altra vegada, la tragèdia dels comuns. Si tots ens dediquem al mateix, al final és impossible guanyar-se la vida. L’etern problema del monocultiu. Abans apartaments, després PAIs, ara metges i després qualsevol cosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!