Des de la Plana

Ara s’ha sabut que els residus procedents de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós aniran per carretera, tres vegades al mes cap al País Valencià. Allà, es reuniran amb els procedents de Cofrents i aniran tots cap al magatzem de residus d’alta activitat de Villar de Cañas, a 60 km de Conca. A les comarques de Castelló, circularan per la costa i travessaran 13 municipis. Ja sabem que Greenpeace ha posat el crit al cel i que l’ajuntament de Castelló (es veu que és un dels municipis afectats) diu que confia plenament en el Ministerio.

També sabem que el Ministerio no s’ha molestat ni tan sols en avisar del que travessarà les carreteres que passen pel costat de sa casa els responsables dels ajuntaments afectats.

Però el que no sabem molts de nosaltres és què és, aproximadament, què són aquests residus.

Per això vull fer una petita explicació.

Les centrals nuclears que estan en servei ara mateix a l’Estat Espanyol són del tipus PWR o BWR (reactors amb aigua a pressió o en ebullició). I el combustible que usen és urani enriquit. L’urani és un metall pesant que té dos isòtops. El 235, que és fissible (això vol dir que si se’l bombardeja amb neutrons llençats a una determinada velocitat, el seu nucli es trenca aproximadament per la meitat). Aquest procés desprèn una enorme quantitat d’energia. I també es desprenen més neutrons i uns residus que són molt radioactius (per exemple el cesi 136 o el iode 131). Aquests darrers, tenen un període de semidesintegració de 13 dies i de 8 dies respectivament.

El període de semidesintegració és el temps que triga un material radioactiu en baixar les seves emissions a la meitat.

L’altre isòtop de l’urani és el 238. Aquest no és fissible, que vol dir que no serveix com a combustible nuclear.

L’urani natural conté aproximadament, un 0,7% d’urani 235 i un 99,3% d’urani 238. Per aconseguir usar l’urani com a combustible nuclear, cal enriquir-lo en l’isòtop 235. Aquest és un procés llarg, car i difícil. Les centrals, usen urani enriquit fins a un 3 – 4% d’urani 235. Aquesta és una tecnologia de doble us. Si s’enriqueix més, s’aconsegueix urani altament enriquit (del 90% d’urani 235) que s’usa en armes nuclears.

Un gran problema de les centrals nuclears consisteix en la gestió del combustible usat. Aquest, que recordem conté, aproximadament, un 96 – 97% d’urani 238, ha segut bombardejat amb molts neutrons al llarg de la seva vida útil. I només genera energia la fissió de l’urani 235. Què passa, doncs, amb aproximadament el 96 – 97% dels neutrons, que han de entropessar, estadísticament, amb àtoms d’urani 238?

Els àtoms d’urani 238 absorbeixen aquests neutrons. A continuació, emeten dos electrons i es transformen en àtoms d’un element diferent. El Plutoni 239. Aquest element no existia al planeta Terra fins el 1940.

Aquest element, també es pot usar com a combustible nuclear (igual com ho és l’urani 235) però no hi ha cap central operativa que l’use. L’altra utilitat que té és com a explosiu nuclear.

Aquest plutoni 239 és el residu perillós que es genera a les centrals nuclears. D’entrada, com que el combustible gastat és molt radioactiu i aquesta activitat genera molta calor, es manté un temps en piscines d’aigua molt ben destil·lada fins que la seva temperatura es manté baixa. Mesos o anys.

Aquestes piscines són les que, en l’accident de Fukushima es van esquerdar, es van quedar en sec i van deixar que part d’aquell plutoni emetés molta radiació directament a l’atmosfera. Per evitar-ho es va arribar a llençar aigua amb helicòpters blindats. A les centrals espanyoles, aquestes piscines ja estan plenes. Fins ara, la única solució trobada era o enviar aquests residus a un cementiri nuclear estranger, construir més piscines a les pròpies centrals o fer un cementiri propi. Aquest és el que s’ha construït a Villar de Cañas.

Per al transport d’aquests residus s’usen uns contenidors d’alta seguretat anomenats popularment “castells”. Aquest seran els que travessaran les nostres comarques. I aniran al dipòsit de Villar de Cañas on s’emmagatzemaran uns quants anys. Després d’uns anys, cent per exemple, ja es pensarà on fer un enterrament a un dipòsit geològic profund.

Però el problema d’aquest plutoni és molt greu. El període de semidesintegració del plutoni 239 és de 24200 anys. Això significa que la seva activitat només baixarà a la meitat després de 24200 anys.

Si suposem que l’activitat d’una mostra radioactiva ha baixat pràcticament a zero després de 10 períodes de semidesintegració (aleshores seria de menys de un 0,1% de l’activitat inicial) en el cas del iode 131 això serien 8*10 = 80 dies. En el cas del cesi 136, 13*10 = 130 dies.

En el cas del plutoni 239, 24200*10 = 242000 anys.

Durant tot aquest temps, el plutoni serà perillós, perquè la velocitat de desintegració és independent de qualsevol cosa que nosaltres puguem fer. Només el podem confinar i esperar que res ni ningú obri aquests magatzems. Ni un eixlebrat ni  un terratrèmol, per esmentar dues possibilitats.

Però cal pensar que 242000 anys són molt temps. Si en lloc d’anar endavant anàrem enrere, ens trobaríem amb els coetanis d’Atapuerca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!