Des de la Plana

Ja s’ha obert el meló. Per fi, els valencians ja sabem qui serà el proper candidat a la Presidència de la Generalitat Valenciana per part del Partit Popular. I els mallorquins i els madrilenys, de passada, també ho saben, ja. Al final, després d’incerteses, apostes per uns i per altres, preocupacions per si hi hauria canvis de cartell, per si algú forçaria la retirada d’aquest o d’aquell altre, algú es faria un lloc aprofitant… Al final, res de res.

Al País Valencià, que ells en diuen la Comunidad Valenciana, el candidat serà Alberto Fabra, que altre li diuen el Moniato. I per l’alcaldia del Cap i Casal, la incombustible Rita (que ara vol donar lliçons de llengua, ella que no en parla cap. Insultar,, bramar i renillar, sí, però parlar…). A les Illes, el candidat serà Bauzà. I a Madrid, per l’alcaldia Esperanza Aguirre i per a la Comunidad Autónima, Cristina Cifuentes.

En un moment històric que es veu que cal renovar alguna cosa, ells, el PP, mantenen el bidó de les essències ple fins a dalt i no toquen res.

Els mateixos que ja tenen imputats, condemnats i pressumptes delinqüents en els seus equips, repetiran candidatura.

El gran estratega de tot plegat, Mariano Rajoy, l’home incapaç de fer mai res (des de “los hilillos de plastilina” fins a “yo quiero tener un gobierno como el de Jaume Matas” passant per el recolzament públic a Carlos Fabra com a “político ejemplar”) els ha confirmat a tots com a candidats. Ell dirà el que vulga i parlarà de continuidaz, estabilidaz i més substantius sense gaire trellat, però jo em pense que, el que li passa de veritat és que no sap què fer i que a més a mes, qualsevol d’aquests “candidats” manen més que ell, que sembla que no pinta res enlloc. A fora es veu perfectament, però en el seu partit sembla que tampoc.

De tota manera, aquesta vegada pareix que en els tres territoris el partit de les gavines blaves va camí de l’estrellat. Vull dir d’estrellar-se i de no aconseguir, amb una miqueta de sort, ni tan sols ser segona força.

És molt divertit com ara tenen enemics impensables fa quatre dies: Ciudadanos, Podemos, Ganemos, ells mateixos… Fins i tot es diu que el PSOE pot arribar a tindre representació parlamentària. Però els “nous partits”, a més de ser refregits del mateix de sempre, ara tenen un nom acabat en -os (no ho confongueu amb Noos, que aquest és un cas que afecta al cunyat i a la germana del Rei nou).

Mentre tot això passa sense que els ciutadans en fem massa cas, el senyor Joan Herrera es felicita pel fet que el Pacte pel Dret a Decidir parlés d’eleccions plebiscitàries. Això, just quan l’ex-diputat Raül Romeva se li ha donat de baixa del partit i ell encara està per donar cap justificació. Es felicita després de proposar als seus possibles votants que Catalunya seria un estat independent depenent d’una Espanya Plurinacional (en Madrid encara riuen, d’aquesta plurinacionalitat) o es felicita justament quan els seus ex-socis de govern a la Generalitat comencen a veure la justícia de mes a prop.

En resum. Que de totes les candidatures esmentades i també del senyor Herrera, podem observar una coincidència. Tots duen molts anys vivint de la política i sense tindre cap altre ofici fora d’aquest àmbit que els puga garantir menjar calent cada dia si deixen de tindre qualsevol càrrec públic.

I ara, la situació demana una altra cosa. Com diem a la Plana, “cànter nou, aigua fresca”. I és veritat, perquè als càntirs vells, se’ls tapen els porus de la terrissa, no ‘evapora l’aigua que ja no pot travessar la paret i no refresquen l’aigua de l’interior. Clàssicament, els càntirs vells, es llençaven quan se’n comprava un de nou. No sé si m’he explicat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!