Construïm la Catalunya independent
Bloc d'en Jordi Miralda
Llengua espanyola i llengües espanyoles
Els espanyols han aconseguit, per les seves pròpies accions, que llengua castellana i llengua espanyola siguin sinònims, i que “la llengua espanyola” sigui la denominació internacional del castellà. Si algú té algun dubte de quina és LA llengua espanyola, només cal anar als Estats Units, potència líder mundial, i preguntar què és “the Spanish language”: tothom ho sap. També podem anar a Amèrica Central, al Carib, o a l’Amèrica del Sud: tothom sap molt bé quina és LA llengua espanyola, i la majoria sabran que el castellà és el mateix que l’espanyol. I si preguntem a algun ciutadà estatunidenc què és el “Castilian”, és probable que ens contestin que creuen que és aquell dialecte o llengua estranya que parlen a les muntanyes uns separatistes que han organitzat algun moviment terrorista. Aquests són els efectes de la propaganda que durant segles han fet els mateixos espanyols: només hi ha una llengua espanyola, l’espanyol, i alguns ja no saben ni què és el castellà.
En tot cas, el problema de que castellà i espanyol siguin sinònims és un problema que s’han creat els mateixos espanyols, i que a nosaltres els catalans no ens interessa ni ens incumbeix. Els catalans simplement hem d’afirmar la senzilla veritat de que el català és llengua catalana, i punt. Això, tothom ho entén, i tothom pot entendre també que si el català ha de ser defensat i representat al món, només ho pot ser per un estat català. Perquè és obvi que l’estat espanyol només representa i defensa LA llengua espanyola, i qualsevol altra cosa li fa nosa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El català no és una llengua espanyola. És, si de cas, una llengua parlada a Espanya, donats els límits territorials de l’estat.
Però també és parlada a d’altres llocs: a Andorra, on és l’única llengua oficial, a la Catalunya del Nord i a la ciutat de l’Alguer.
Una cosa semblant passa amb el basc.
Parlar de llengües espanyoles fa tot l’efecte d’apropiació indeguda per part de qui ho diu. És com si ens diguessin que, com que és espanyola, se la fan seva, i com que és seva, però no “la” seva, la posen en una situació de dependència.
Aquesta dependència equival a dir que el català existeix en funció de “la” llengua espanyola per antonomàsia (mal anomenada castellana, tot oblidant, per exemple, els andalusos). Si a la llengua espanyola nosaltres l’anomenem castellana, ens posem dins d’Espanya, si en diem espanyola, ens situem fora.
Si algun dia Catalunya és independent, a ningú se li acudirà parlar de llengua castellana.
Tot això podrien semblar històries a la vora del foc, si no fos que hi ha conseqüències pràctiques, sempre negatives per al català.
Per exemple: si feu servir el buscador Google espanyol en català, tota l’estona us estaran recordant que la “veritable” versió és l’espanyola, i només que badeu una mica, us hi trobareu traslladats. Jo per això faig servir sempre el Google d’Andorra (http://www.google.ad) que, òbviament, no té cap situació de dependència ni de l’espanyol ni del francès.
“La constitució espanyola i el senyor Rodríguez Zapatero entren en flagrant contradicció quan pretenen parlar a la vegada de LA llengua espanyola, que tothom sap què vol dir, i argumentar també que el català és una llengua espanyola.” Compte, però: la Constitució Espanyola no parla de llengua española com a única, sinó de “castellano” i de “demás lenguas españolas” (sense esmentar-les), totes elles llengües espanyoles (segons la Constitució). Tot i això, plenament d’acord amb el teu article. Aquí et deixo l’article 3 de la CE. El 3.3 deu ser el punt més vegades incomplert pel govern espanyol des del 1978.
Artículo 3.
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
Probablement el diumenge a la nit, i després de veure com una pellícula de llengua catalana arrasava els Goya, premis del cinema espanyol (aquí no hi ha
ambivalències), vostè, Dr. Miralda, va sentir que se li anaven raons al seu desraó.