Construïm la Catalunya independent

Per entendre els resultats de les eleccions del 28N, crec que cal copsar dos moviments importants que s’han produït en la política catalana: els moviments dels partits polítics, i els dels votants.

En els mesos abans d’aquestes eleccions els partits polítics han fet uns moviments com a resposta al fracàs de la reforma de l’estatut català i la sentència del tribunal constitucional.

  La resposta del PSC ha sigut la contínua submissió a les ordres del PSOE. Segons ells, l’estatut que deien defensar s’ha de continuar aplicant malgrat les retallades, sense cap full de ruta per recuperar tot allò que uns jutges de Madrid van dir que els catalans no tenim dret a decidir. El PSC s’ha entestat en la defensa de que Catalunya és una nació que no té valor jurídic (com els recorda l’inefable Zapatero, el seu amo de Madrid) ni dret a decidir res que no sigui autoritzat des de Madrid: una mena de cercle quadrat que José Montilla ha volgut inventar dient que ell “no entén què significa el dret a decidir”. Els altres partits de l’unionisme espanyol no han variat significativament els seus plantejaments.

 La resposta de CiU ha estat un moviment en la direcció del sobiranisme. CiU no és independentista, però sembla ser que ja no descarta la independència com una de les alternatives de futur. Per primera vegada a la història, el president de CiU afirma que ell, personalment, votaria Sí en un referèndum d’independència, i mentre conversa amb Joan Puigcercós públicament, li diu que ell no convocarà cap referèndum d’independència fins que no estigui segur de que “el guanyarem”. Ha quedat clar, així doncs, què significa guanyar el referèndum per CiU, i això ho van poder sentir tots els catalans pocs dies abans de les eleccions. Artur Mas, com José Montilla, tampoc té cap full de ruta clar per recuperar l’estatut retallat, però ha sabut llançar hàbilment un missatge als catalans de que ara s’obre una nova etapa en què l’estatut ja no és la nostra fita, en què hem d’obrir horitzons nous compartits per una àmplia majoria dels catalans, i en què la Constitució espanyola interpretada pel PP i PSOE no pot encaixar la nació catalana. La campanya en positiu de CiU és una altra lliçó: els ciutadans estan farts de polítics maleducats que es dediquen a insultar-se i a fer crítica sense un contingut constructiu. Que n’aprengui tothom.

 Per la seva banda, ICV també s’ha mogut vers el sobiranisme: no només volen tot l’estatut, volen també una reforma de la constitució espanyola que permeti el reconeixement del dret a l’autodeterminació de la nació catalana. I, en clar contrast amb el PSC, no descarten un futur estat català ja que defensen la possibilitat d’un referèndum sobiranista (amb Raül Romeva generant un ideari independentista diferent i integrador), encara que ells segueixen defensant l’opció federalista.

  Finalment, els independentistes s’han presentat terriblement desorganitzats. ERC ha quedat desprestigiada per la seva actuació autonomista en el govern tripartit, amb un discurs independentista que molta gent ja no se’l creu. Especialment perquè Puigcercós ha basat tot aquest discurs en una tímida i confosa proposta per un referèndum d’independència, sense explicar com s’ha de fer el referèndum quan l’estat anticatalà no permet que sigui oficial ni vinculant, i sense explicar quin és el model d’ERC per constituir l’estat català: el seu programa només contempla seguir governant Catalunya com a comunitat autònoma, és a dir, com a regió espanyola. Per altra banda SI i Rcat s’han presentat estúpidament per separat i amb molt poca preparació.

  Davant d’aquest panorama, el poble català ha parlat el 28N. El poder espanyol hauria esperat naturalment que els moviments de CiU i ICV vers un major sobiranisme els hagués fet perdre alguns vots espanyolistes cap a les opcions més unionistes. I no ha estat així. La gran debacle del PSC, resultat de la seva incoherència i subordinació al PSOE, ha resultat en un gran traspàs de vots cap a CiU o l’abstenció, i un augment molt moderat de vots pel PP i C’s. Malgrat les exageracions interessades de tota la premsa espanyolista, el PP ha fracassat en captar el vot decebut del PSC: en un any de greu crisi econòmica, quan tradicionalment guanya la dreta, no ha aconseguit superar el número de vots que va aconseguir el 1995 i el 2003, i només ha superat en un diputat el seu anterior màxim del 1995 gràcies a l’abstenció i a la sort del repartiment d’escons. La resposta del poble català als moviments de CiU i ICV en favor del dret a decidir ha estat donar una gran victòria a CiU, i aplicar un mínim càstig a ICV comparat amb la desfeta dels altres dos membres del govern tripartit.

 Aquesta és la gran victòria de la nació catalana del 28N: al mateix temps que CiU i ICV han passat de posicions molt ambígües respecte a la defensa del dret a l’autodeterminació, a defensar-lo amb més claredat, la suma dels diputats dels que defensen que Catalunya ha de decidir lliurement el seu futur polític (CiU, ICV, ERC, SI) ha passat d’una majoria de 81 a 86 diputats, i la suma dels vots ha pujat de 1624052 a 1788160 (afegint-li també els de Reagrupament). Per altra banda, els partits que defensen la unió d’Espanya per sobre de qualsevol altre principi (PSC-PSOE, PP i C’s) han baixat de 54 a 49 diputats, i també en número de vots, de 1192813 a 1060207 (o, si li afegim els vots per PxC al 2010, baixen encara fins a 1135528).

 Molts independentistes estan tristos perquè la suma de ERC, SI i Rcat, els que es declaren obertament independentistes, ha baixat tant en diputats com en número de vots. Però mentre ERC retrocedeix, l’independentisme a Catalunya ha fet un gran avanç tal com demostra la Consulta sobre la independència, la manifestació del 10J, i l’augment de la majoria a favor del dret a decidir dels catalans. Si els diputats que es declaren independentistes han baixat, és només perquè els líders no han estat dolents, sinó MOLT DOLENTS. Els únics que de moment, se salven d’aquest judici són els de Solidaritat, amb la seva entrada al Parlament. Però inclús amb Solidaritat, cal remarcar que si no haguessin comès tants errors, l’entrada del nou independentisme al Parlament s’hauria fet amb molta, molta més força. En un proper apunt parlaré més d’això.