Jordi Mayoral

De tots és sabut que quan algú es compromet i s’endinsa en la gestió d’una gran empresa o d’una gran entitat, és probable que a banda de tenir grans satisfaccions pugui tenir grans problemes. És el cas del Barça, que tot ho sobredimensiona i magnifica i que, per exemple, en l’aspecte esportiu quan la pilota entra els nostres futbolistes són els millors del món i tots es mereixen una estàtua a l’entrada del Camp Nou i quan els resultats no acompanyen, els dubtes i les crítiques creixen exponencialment i els socis ens recordem de les mares dels futbolistes, de forma exagerada i poc reflexiva. Però aquest fenomen no només succeeix en l’àmbit esportiu, sinó que es pot extrapolar a totes les dinàmiques del club, també en les persones que dirigeixen o han dirigit l’entitat.

El Barça ha sigut sempre un club plural i gairebé mai hi ha hagut adhesions unànimes a l’hora de valorar cap protagonista. Per exemple, els últims presidents sempre han tingut una oposició clara: Josep Lluís Núñez amb l’Elefant Blau de Joan Laporta, Joan Gaspart que amb les seves decisions ell mateix es feia d’opositor, i Joan Laporta que va tenir una oposició soterrada amb Sandro Rosell. Així, tots els mandataris han tingut crítiques ferotges, algunes justificades i d’altres que el temps han anat esvaint per irrellevants o per la seva impossibilitat de demostrar-se com a certes.

Tot i això, recentment el conflicte social va a l’alça i estem immersos en una judicialització creixent d’exdirectius i expresidents i també de directius i del president actuals, que sovintegen les demandes, les aparicions als jutjats i les notícies relacionades amb possibles fraus. Tot plegat, fa créixer la incertesa i l’ambient es va tensant internament i externament d’una forma que fa por que tot pugui petar, si no és que els resultats ens tornen a alegrar o bé, les coses de l’entorn s’endrecen o es realitivitzen.

Cal recordar que tres dels últims quatre presidents tenen situacions si més no problemàtiques amb la justícia, certament cadascú amb diferències evidents. El cas de Josep Lluís Núñez, el president que va governar el Barça durant més de 20 anys, que va ser condemnat per problemes amb hisenda és el més concret, perquè ja hi ha una resolució judicial, que tot i no ser definitiva si que és precisa.

És el cas també de l’expresident Joan Laporta, que sembla que passarà bona part dels propers anys en judicis de diversa índole, aquesta vegada sí, emmarcats en el seu mandat: cas Tutumlu i els efectes de la due dilligence. El cas més recent, és la imputació de Sandro Rosell al Brasil per suposat frau fiscal.