Comença una nova legislatura i ja tenim un nou govern i nous
diputats, suposo que amb noves energies i reptes. Per tant, al
Parlament hi ha un ventall de novetats que haurien de fer preveure
quatre anys on tot podria ser possible, però tot d’una, un nou decretazo,
ara el Tribunal Suprem contra la immersió lingüística, ens fa recordar
el guió fixat, que som el que som, que les novetats són de forma, però
no de fons, que en aquestes eleccions catalanes hem fet una necessària
reorientació, però que no seran decisives per canviar el rumb del país
en majúscules, perquè som un poble dependent. Sí, som una nació que
cada quatre anys vota i redecora el Parlament, però encara no ens hem
atrevit a la solució definitiva i a esdevenir un país normal, lliure i
ple, amb un estat propi com tenen tots els països normals, lliures i
plens del món.
Els propers quatre anys són clau, perquè cal
prendre decisions amb urgència, cal recuperar el país econòmicament i
cal encetar nous lideratges, però el més probable és que aquesta
legislatura seguirà, amb més encert o menys, el fil conductor de les
legislatures anteriors: una lluita que sembla infinita entre el govern
català i espanyol. Una lluita a vegades soterrada, d’altres sorollosa,
una brega que tant pot fer riure com ofendre, cansar i omplir
d’il·lusió. El nostre passat i el nostre present són un combat
diplomàtic pels drets i les llibertats nacionals que seria necessari
anar solucionant d’una vegada per sempre. I és que, malgrat que hi ha
més gent a favor de l’estat propi que mai, i, que segurament dels 135
diputats del Parlament n’hi deu haver 68 (que farien majoria)
favorables a un estat català, es fa difícil creure que demà el tindrem.
Podríem dir per tant que tenim uns diputats i una societat
contradictòria, covarda i botiflera, o bé, possibilista, prudent i
sensata. En definitiva, el Parlament que tenim és una fotografia del
que som com a poble, que anirà gestionant les competències, la crisi i
les oportunitats que vagin sorgint.
Ara bé, més enllà del guió
establert, els polítics i la societat han de seguir escrivint el relat
del futur catalanisme. S’hi han de posar els que constaten que de
l’utòpic acord amb Espanya cal passar cap a l’emergent federalisme
europeu, són necessaris els federalistes simètrics i els asimètrics,
els confederalistes i els nacionalistes, els que volen la sobirania
fiscal i els que tendeixen decididament cap a la sobirania política,
els nous independentistes i els de sempre, tothom.
Avui el
catalanisme tendeix majoritàriament cap a la voluntat de l’estat propi.
És un catalanisme plural i transversal, format de perfils diferents,
fins i tot difícils d’encaixar. El seny i la rauxa, la calma i la
pressa, persones que voldrien l’estat català vingut del cel i d’altres
que assaltarien la plaça de Sant Jaume. Ara, després de les consultes
sobre la independència realitzades a gran part de les poblacions
catalanes i que metafòricament es clouran aquesta primavera a
Barcelona, cal un nou impuls. Per trobar-lo, en els propers quatre anys
caldria abandonar el rol d’emprenyats i posar fi a la divagació
nacional. És imprescindible crear propostes sòlides, amb garanties i
capacitat d’èxit, bastir, en definitiva, un nou futur il·lusionador amb
la màxima determinació i lucidesa.
(Publicat a l’AVUI el 31 de desembre de 2010)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!