Jordi Mayoral

De tant en tant surten fornades estel·lars que marquen el curs de la història. Són aquells grups, normalment liderats per una persona amb un talent fora de sèrie, que canvien paradigmes i després de la seva activitat tot té una altra dimensió.

En el futbol hi ha hagut generacions cèlebres i inobilidables, per exemple la famosa quinta del Buitre del Real Madrid amb Butragueño, Michel, Sanchis, Martín Vázquez i Pardeza. El Barça va tenir fa uns anys una altra lleva que prometia, però que finalment no va fer fortuna, la lleva del Mini amb De la Peña, Celades, Toni Velamazán, Rufete… Recentment, s’ha popularitzat la generació del 1987 formada per Piqué, Messi, Cesc, entre d’altres, que l’any 2001 van formar un espectacular cadet del FC Barcelona i que ara brilla mundialment al primer equip.

Ara bé, el futbol no només són protagonistes els futbolistes i en menor mesura els entrenadors, sinó que també els directius i el president tenen un pes específic, tot marcant el rumb de l’entitat, prenent decisions que poden fer que el blub opti a la glòria o s’ensorri social, econòmica i esportivament. Aquest és el cas del Barça, que va viure l’any 2003, un moment clau en la victòria de la candidatura encapçalada per Joan Laporta i amb la presència destacada de Sandro Rosell, Ferran Soriano, Marc Ingla, Jaume Ferrer i Alfons Godall, formant una proposta que va arrasar amb l’anomenat cercle virtuós i amb la voluntat de dedicar “els millors anys de la seva vida” al Barça.

Són Laporta, Rosell, Soriano, Ingla, Ferrer i Godall els responsables del passat més recent, del present més vibrant i del futur més imminent de l’entorn. El “cercle virtuós” amb el compromís i l’entrega de tots els protagonistes esmentats va fer excel·lir l’entitat, passant d’una mediocritiat generalitzada abans de les eleccions de 2003 a convertir el Barça en el millor club del món a dia d’avui. Tot i això, aquella generació, aquell equip de persones preparades que va guanyar unes eleccions contra pronòstic ha acabat totalment dinamitada per problemes personals i lluites pel poder. I, sobretot, els problemes personals i les lluites pel poder han ressucitats els ismes típics a Can Barça, fragmentant el Club en una guerra freda contínua que com més avança més mala pinta fa.

Potser cal recordar, que ningú guanya mai cap guerra, sinó que un bàndol la perd i l’altre queda si més no, greument tocat i triga un temps llarg en recuperar-se. Més enllà de judicis externs (Tutumlu, per exemple) els conflictes generats al llarg d’aquests “millors anys de la seva vida” entre els múltiples bàndols, la guerra soterrada que a vegades emergeix, pot desembocar en un conflicte etern que desgasti el prestigi del club i l’esforç que caldria destinar a sumar es desviï a disputes que poc afavoriran el funcionament del Barça.