Prendre la paraula

Entrava a classe amb cara de murri, nosaltres cridàvem aixecats i movent-nos com tocava a l’edat que teníem, ens mirava fixament, cridàvem i jugàvem i alguns ho deixaven per posar el cul a la cadira, ell seia a la taula del mestre, alguns paràvem o paraven i quan es feia el silenci, començava la classe. I el primer que ens deia era que gràcies per callar perquè amb aquell xivarri no es podia fer classe. I ens ensenyava tot el que sabia: llengua, “socials”, a mirar el món, a escriure i a parlar. Érem a Falset, al Col·legi Públic Antoni Vilanova a la primera meitat dels anys vuitanta del segle XX.

Un dia després d’una nevada que ens havia alliberat de classes, ens va explicar com en aixecar-se el dia abans la seva companya havia obert la finestra i li havia dit que nevava. A nosaltres ens va semblar tan estrany allò de “la meva companya” que vam investigar i vam saber que vivia en parella, amb la Fina, i no estaven casats. Allò era increïble! Però en saber-ho vam rebre un altre ensenyament d’ell, dels que marquen. Enmig d’aquell món prioratí del fred i el gris, es podia ser company o companya de qui s’estimava sense haver de passar per l’Església; i ara sembla una ximpleria però no ho era… D’ell vam aprendre molt i de forma diversa, però tant del món i la vida com dels llibres que fèiem anar, perquè s’estimava ensenyar, tant que un cop jubilat fa molt poc continuava fent classes de reforç com a voluntari a nois i noies amb dificultats. Una vida dedicada a construir persones senceres, apostant per totes i tots…

Anys després de ser alumne seu, vaig conèixer-lo com a persona al mateix nivell, tot i que massa poc, en converses de bar els dies que fèiem cap a la Serra per festes i coincidíem al bar o al ball. I a ell li agradava discutir, conversar, dialogar, debatre i aprendre i alhora ensenyar. El darrer cop que ens vam veure, a l’enterrament d’una altre dels homenots de la Serra d’Almos, Pasqual lo pare de Carlos, vam començar un debat a la plaça del poble que va durar fins al cementiri, es va aturar allà i va tornar a reprendre fins a al plaça en tornar. El tema d’aquell dia va ser “la unitat de les esquerres” però hagués pogut ser qualsevol altre. L’important era discutir i aclarir el món des de punts de vista diversos i a vegades divergents.

Ahir va morir al tros, al costat de la Fina, la seva companya de sempre, quan un pi que tallava li va caure al damunt. Cap dels seus, que són molts, se’n sap avenir i la tristor s’ha fet l’ama del món que l’envoltava. Una maleïda mala sort que mostra un cop més la fragilitat tan gran en què vivim sempre i a totes hores però que alhora ens fa estimar la vida que vivim a fons, sense mesura. Quan fa anys em vaig decantar per deixar el periodisme del dia a dia i passar a fer classes, la seva forma de fer-les, amb respecte pels alumnes, per cada una de les persones que hi ha al davant quan entres a classe, i la voluntat clara d’obrir i despertar les ganes de saber a qui tenia davant les vaig agafar, entre d’altres, d’ell, del Josep Pena de la Serra d’Almos. Segurament mai ho faré tan bé com ell però provar-ho és posar-se en el camí. I avui no m’he pogut estar de donar-li les gràcies per escrit. Gràcies, Josep. Fins sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!