El bloc d'en Jordi Martí

L’actualitat política de la setmana ha vingut marcada per l’afer Maragall i pel fet que José Montilla i el PSC-PSOE s’hagin tret la careta, apelant al vot de la por i deixant en evidència l’estratègia que ha seguit Esquerra aquests set anys, amb la que ha justificat els governs Tripartits. La veritat sempre acaba aflorant, com aquells cadàvers de les pel.lícules policíaques, en les que els cossos enfonsats al llac acaben surant i apareixent a la superfície.

Els més de setanta dies que resten fins a les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N prometen emocions fortes. Ho hem pogut comprovar aquesta setmana llegint un dels darrers encàrrecs de l’ex President Maragall dirigits a la família socialista i al seu màxim dirigent català, responsable de l’operació que va acabar amb l’assassinat polític de Pasqual Maragall, a la revista de CDC MésCat. Ha estat una vendetta que en mitjans polítics s’esperava des de feia temps. L’única incògnita era saber el moment i el mitjà escollits. La reacció de Montilla i de la cúpula del PSC-PSOE no podia ser més virulenta i alhora naïf. I ara ja tenen l’excusa perfecte per recuperar les campanyes agressives i negatives que han caracteritzat aquest partit, amb José Zaragoza al capdavant.

Però el que ha estat políticament més rellevant d’aquest episodi han estat els danys col.laterals i les víctimes del foc amic. El PSC-PSOE ha reaccionat renegant de les opcions independentistes, posant la por al cos al seu electorat -el que demà es reunirà a les pinedes carregades de glamour de Gavà, a la Festa de la Rosa- i associant independència amb decadència. Aquesta pressa de posició es mereix tres breus comentaris, per no allargar el post. En primer lloc, Montilla i els socialistes, amb aquesta apelació a la por, estant acceptant que temen a la democràcia i a la llibertat. Tota opció pacífica i democràtica que persegueix la sobirania d’una nació ha de poder ser qüestionada o confrontada amb arguments sòlids i no amb apelacions a la por. En segon lloc, ha quedat acreditat que els Tripartits, ara que els seus components reconeixen que els seus projectes polítics són com l’aigua i l’oli, solament responien a l’ocupació del poder i a la voluntat malaltissa de fer desaparèixer del mapa a Convergència, CiU i Artur Mas. I en tercer lloc, ha quedat al descobert la gran impostura d’Esquerra. Aquell argument, sorgit d’algun brain storming improvisat, que gràcies a ells s’havia aconseguit cosir el PSC-PSOE al país i que l’havien arrossegat cap a posicions inequívocament catalanistes, s’ha desfet com un sucret a una tassa de café. Montilla i el PSC-PSOE reneguen de tota opció que signifiqui aprofundir en l’autogovern i agiten el fantasma de la independència, associant-la a la decadència. Es, sens dubte, una humiliació en tota regla als seus socis tripartits. I una rotunda declaració d’intencions de cara al futur: el PSC ha mort i es reivindica com a la Federació catalana del PSOE, versió 2.0.

Malgrat tot però, si el Tripartit suma, es tornarà a reeditar. La diferència respecte les dues anteriors eleccions és que ara els electors que apostin pel Dret a Decidir ja saben que votar a qualsevol de les tres forces que donen suport al Tripartit només servirà per fer el Tripartit 3.0 i per acabar d’enfonsar el país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!