ES RACÓ D'EN JORDI

L’assalt a l’escola mallorquina a què assistim en aquests moments es produeix per la combinació de de dos factors: Un, l’odi paranoic contra el mallorquí que sent la minoria ultranacionalista que s’ha apoderat del PP a les Balears. I dos, pel consentiment, més ben dit, per les instruccions que dicta en aquest sentit el govern de Madrid a aquest governet titella de Palma.

Tant si ens agrada com si no, vivim una involució nacionalista espanyola de dimensions històriques. Una ‘Transición’ de cap enrere. Un cop d’estat sense pistoles, sense pressa però, sobretot, sense pausa. Un segon Decret de Nova Planta. L’intent històric de Solució Final per a les nacions que no són castellanes de dins les actuals fronteres de l’Estat. Una Yihad Hispànica amb majúscules.

Ells tenen clar que tudar un any acadèmic, o dos, o tres no és res devora l’objectiu que es proposa laFAES de n’Aznar en aquesta legislatura: desmantellar l’escola en català i imposar-ne una bàsicament en castellà i que torni adoctrinar els nins en els principis fonamentals del nacionalisme castellanoespanyol.

La FAES de n’Aznar, subvencionada amb doblers públics, i la Brunete mediàtica ja han començat la refundació de l’Estat franquista adaptat a les formes de semblança democràtica que l’època actual exigeix en el context geopolític en què es troba ubicada la Península. I el van refundant pensant en posar un tallafocs a la Franja, a València i a les Balears davant la perspectiva d’una imminent restitució de la independència del Principat. Sense cap dubte, el sabotatge programat contra la llengua i la identitat d’aquests territoris és la prova pilot del programa que fan comptes imposar en el Principat si aconsegueixen retenir-lo dins les actuals fronteres estatals.

Dins aquest context, és normal, per tant, que els catalanoparlants siguem, per al neofranquisme, ciutadans de segona en quant a drets civils. De primera, només ho som en obligacions fiscals. Més que per ciutadans, el neofranquisme ens considera contribuents. Súbdits a civilitzar. Trobau que exager? Idò digau-me com és que aquest Estat, que es pega coces pel cul per córrer a fer costat a sis famílies castellanoparlants (sis!) que no volen que els seus fills s’integrin a l’escola del Principat -que, com a qualsevol país normal, és en la lengua del territori- i que aquest mateix Estat, en canvi, ignora la demanda de 126.000 famílies valencianes que reclamen escola en català valencià per als seus fills. Digau-m’ho. Per això el govern d’aquest Estat no dóna la més mínima instrucció al governet titella de Palma de fer més cas als 120.000 balears que ens manifestàrem en defensa de la nostra escola que no a un grupuscle subvencionat d’ultracastellanistes que prediquen ‘trilingüismo’ i que no tenen la decència de pronunciar una sola vegada ‘bon dia’ ni ‘good morning’ en tot l’any.

Què hem de fer els mallorquins, els balears, els valencians, els catalans que no renegam de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra identitat, de la nostra història, de la nostra escola, de la nostra Pàtria, per tenir forces per resistir dia a dia, cada setmana, cada mes, cada any, amb fermesa i amb il·lusió la persecució neofeixista, les travetes i els abusos que cada dia ens faran? Molt senzill: tenir més altesa de mires que ells. Tenir la vista posada més enfora que ells.

I com? Tenint en comptes que els actuals estats-nació d’Europa són unes eines històricament caducades, ràncies, estantisses, que tenen els anys comptats. A nivell de potències mundials, ni tan sols els més poderosos, Alemanya, la Gran Bretanya, França, no tenen prou pes per pintar un rave polític ni econòmic ni militar dins l’escena internacional devora els Estats Units d’Amèrica, devora Rússia, devora la Xina, devora l’Índia, devora el Japó. Per afegitó, com a administracions de proximitat, són unes eines massa grosses, massa feixugues, massa malpresentes, massa ineficaces. N’hi ha prou de pensar, a tall d’exemple, amb el calvari de mesos, fins i tot d’anys, que ha de patir qualsevol propietari d’una casa a primera línia de la mar i que hi vol fer una mica d’obra degut que la paperassa que ha de menester ha de venir de l’Administració de Costes, centralitzada a Madrid.

Per tant, dins poc temps, no més d’una generació, els antics i caducs estats-nació europeus s’acabaran dissolent -de mala gana, això sí- dins un gran Estat supranacional europeu. Ja els ha passat amb la moneda: no hi podien consentir de cap manera, en abolir el franc, ni el marc, ni la lira. Però han hagut de fer l’euro. I, a la unió monetària, hi seguirà la bancària, la fiscal, la política i la militar. Dins la gran Europa, la gestió de la multiculturalitat no podrà consistir en cercar la desaparició d’idiomes, sinó en fer-los tots comptatibles, cadascun al seu territori, amb un de comú a tot Europa. Les administracions de proximitat ben segur que protegiran la personalitat de cada territori. Llavors serà el moment de la nostra plenitud nacional.

Facem com els primers objectors de consciència: si sabem resistir el dia a dia amb la vista posada enfora, en aquest moment històric, tots els sacrificis que ens esperen per una dècada, màxim per una generació, no hauran estat debades. En sortirem reforçats. Haurà valgut la pena nedar contra la correntia neofeixista tots aquests anys sense defallir. Amb fermesa. Amb ganes. Amb il·lusió. Amb altesa de mires.