Els càrrec públics, societaris o empresarials, poden ser per elecció, per designació o per contractació. Els de contractació laboral o funcionarial ja sembla clar que són per fer fein, una feina o per fer la feina que toqui. No pasa així amb el càrrecs polítics o de designació política en estats de coses com Espanya, per exemple.
Surten coses com els consellers de la TMB, de les Diputacions, dels consellers de les caixes d’estalvi i dels bancs i de les grans companyies, etc …….
Democràcia, compte, ull viu !
A més dels càrrecs i feines oficials com ara diputats, senadors, alcaldes, càrrecs de confiança, consellers d’organismes i empreses públics, de consorcis, de caixes d’estalvis de nomenament polític, de Telefònica, diputats provincials, consellers comarcals, ministres, secretaris d’estat, directors generals, hi ha el món dels càrrecs i organismes paraoficials, quasi ocults, que hi ha al darrera i que cobren de diner públic sense control, com ara federacions esportives oficials, COI, fundacions s¡ubvencionades, entre elles, les fundacions dels partits muntades per poder rebre subvencions oficials, Les caixes d’estalvi de fundació i obediència política també son – ara ja, eren – oficials i paraoficials.
Potser i sense haver de modificar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia i l’ordenament constitucional:
Dels consellers municipals i dels diputats provincials tan sols haurien de cobrar aquells que tene responsabilitats de gestió i govern amb dedicació i no nomenin cap càrrec de confiança, que fan la feina ells amb els funcionaris i personal dependent. Igual seria amb els consellers comarcals. Igual passaria amb els consellers de les caixes d’estalvi o dels organismes autònoms i mancomunitats de serveis, corpracios metripolitanes, consorcis, etc.
Dels diputats al Parlament o al Congrés i entretan no arriben a ser diputats directes de districte, i siguen com ara llisteros del partit, tan sols haurien de cobrar aquells que han sortit de cap de llista de la seva circunscripció i després segons la feina que facin a les comissions legislatives o de control i per a les quals estiguin capacitats. La resta potser tan sols haurien d’anar a votar el dia que hagin de defensar un punt de vista contrai al que acorda el seu partit. Els representants del partit a les cambres tindrien el vot de tants disputats nominatius com hagi assolit el seu partit.( Es un escarni i lalteració i impossibilitat de la divisió de poders ).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!