Manuel Baixauli de Sueca diu : ‘O Camps o Democràcia’.  
Molt bé si no té una intenció partidista; cosa que no sembla.    
( Llegiu-lo a sota , núm 1 ).

Aquí no som a Egipte, però Espanya ( i el Regne de València ) en l’enquistament dels aboslutismes i partidismes de dretes i esquerres s’assemblen a Itàlia. ” Els nostres dirigents son dolents però els hem de votar per tal que no guanyin els altres, els pressumptes enemics”. Francesco Cosiga en parlava. Ací tenim Dret, Democràcia i Eleccions, però no tenim partits que s’adiguen amb la Democràcia. 
Dissoldre els partits verticals i la patitocràcia.

Perdoneu l’atreviment, valencians.

Se m’acut que faria falta una Unió Valenciana de Dret,  de legislatura i al marge de la partitocràcia. 

Notes-

( Vegeu  el núm 2  següent )

1.- Manuel Baixauli diu : O Camps o Democràcia.

‘Manifest personal’ de l’escriptor de Sueca contra el tancament de TV3

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente de tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política, és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta la vida privada.

La situació dels valencians durant aquests últims anys, me l’he mirada, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes… La llista és llarga, no hi cap ací.

En saber cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat a dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte t’adones que ja ets a dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja som a dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Dijous, mentre els veien, la pantalla es tornà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Moguem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

2.- Per una Unió Valenciana de Dret  per fer una majoria  alternativa  i de govern.-

A Espanya imperen la partitocràcia, l’absolutisme partidista i  la confrontació bipartidista sectària ideològica i d’interessos de: PP – PSOE, dretes – esquerres, clericalisme – anticlericalisme,  continuació de l’escalforeta de la guerra civil, l’enemic i el dolent es l’altre, tot es culpa dels altres. De la confrontació social en fan  excusa, fidelitats, defensisme, autoprotecció i vots. Per sota, al darrera,  el poder pel poder i l’assalt a les institucions com un fi, i ” todo por los votos “. ( I com a causa o conseqüència d’això, ves a saber, la Crisi Política, Urbanística Financera, de les caixes i de l’endutament general amb les seves consdequêncies sobre l’Economia i el Treball. )

Perdoneu l’atreviment valencians. ( Per fer plans  des de la llunyania i la ignorància. Tots els països s’assemblen però. )

Se m’acut que faria falta una Unió Valenciana de Dret,  de legislatura i al marge de la partitocràcia. 

La unió i restauració de la Democràcia valenciana. La unió  no es pot fer  en Blasco Ibànyez o sobre lluita de classes, clasismes, ideologies antieconòmiques o extremades i d’esquerres de la guerra civil. Potser tampoc en segons quina interpretació unilateral de Joan Fuster, el llegat del qual en canvi segur que es al centre de la  valencianitat liberal. La unió  tan sols es possible  sobre regne de València, nacionalisme i regionalisme valencià, Tradició valenciana, llengua catalana o valenciana, Unió, Dret, Democràcia, Economia, solidaritat valenciana, drets humans, unió europea i Constitució, i autèntics autonomia i autogovern. ( Les cursives son incorporades després ).

El PP no renunciarà; es la majoria i govern a  substituir en una necessària alternància  pacífica de govern. La nova majoria a crear ha de ser no partidista i no excloent i de regeneració de la democràcia valenciana.  Els partits d’esquerres i nacionalistes  valencians i altres d’oposició democràtica haurien de renunciar a presentar-se i al seu programa ideològic, començant pel PSPV-PSOE, i posar el seus mitjans i l’esforç  en  aquesta cosa nova independent, de legislatura. Tan sols haurien de proposar i promoure persones democràtiques  no actores  ni responsables de la Crisi, que no fassa mils anys que s’arrsseguen per la política ni per la paraoficialitat. El PP hauria de començar a canviar des d’ara per no perdre les eleccions.  Seria una unió contra el passat  que taca a tots  i  pel canvi, per restaurar la democràcia valenciana i fer-la possible per al futur.

Les esquerres hauroien de reconeixer i dir – com a Catalunya i Aragó – que al país valencià els republicans i la República varen pagar els plats trencats del rojos. I que els crims dels uns, d’aqueix temps,  no amaguen ni justifiquen els crims del altres. Potser es necessari per poder girar full i assolir la confiança i la unió civil.

Alliberar l’Economia de la Política.  Separació de poders. Pressuposts i comptes clars. Programa, el que diu la Constitució de 1978 i polítiques i lleis que ho facin possible. Concert fiscal i cupo per a totes les comunitats autònomes i per a l’Administració General de l’estat central. Separar i alliberar el sector privat dels sectors públics. Moratòria i desinflació urbanística. Llei electoral valenciana  de districtes unipersonals per majoria  i  un 10% o 20% de diputats proporcional per províncies  entre els electors de tots partits dels districtes  on no han assolit representació majoritària directa.

Què és massa tard ?   El mateix esforç  que farien  els seus militants i afins pels seus partits el farien més gran i nombrosos per aquesta nova il.lusió. Podrien obriri un ocncurs de  persones oer a candidats i promoure una agrupació d’electors per cada província / circunscripció electoral.

L’única  qüestió greu per als partits serien els diners, les subvencions per vot i per escons assolits. Solució: tots els partits que han renunciat  a presentar-se  tindrien una participació dels ingressos finals  proporcional al nombre de vots i d’escons assolits  en les anteriors conteses a les corts valencianes i als ajuntaments.  

Els diputats electes  serien independents i en  junta general tindrien la sobirania
de la UVD  per adoptar les decisions i posicions, d’acord amb el programa. No es podrien fer militatnts de cap partit fins a la convocatòria  de les  següents elelccions valencianes d’ací a 4 anys.  En les coses més importants haurien de consultar i escoltar els partits. Decisions per majoria. El vot seria nominal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!