JORDI CARRERA for NuCCs

  
 Lo llacet blau basc.  

( Un escrit fet el 15 de febrer de 1. 996 )

En això d’Eta, la pau d’Eukal-herria i d’Espanya és una qüestió de doble confiança en el poble basc, en la democràcia del País Basc i de Nabarra. Té raó Gest per la Pau de plantar-se contra Eta en cada assessinat ,segrest o etemptat que fa. Dir: prou, Eta; no hi ha dret; volem pau i llibertat, no vol dir estar d’acord amb els Gal o coses semblants.

Ser contrari a Eta i demanar que plegui no vol dir ser nacionalista espanyol antieuskadi. A Catalunya, la immensa majoria  ens devem trobar en aquesta tesitura; i no cal dir la situació de coacció que pateix la gent del seu país.

El terror Eta , el nacionalisme espanyol conqueridor i  els Gal, encara que tinguin relació de causa i efecte, s’han de jutjar per separat i pels seus propis actes. Tothom és responsable. Ningú no es pot excusar en  els crims dels altres. 

Una única cosa positiva podria fer Eta: tancar, sense res a canvi, i demanar perdó.

Posar bombes per  negociar ? Bombes a canvi de què? Si fossin revolucionaris es mirarien al mirall i plegarien. Fa molt de temps que l’Eta-terror ha mort l’Eta ideal. Hom és allò que fa i no allò que diu; i el fi no justifica, mai, el mitjans. No es pot viure en un absolutisme muntat sobre una realitat disfressada i en una teoria feta a mida o fora de temps que el justifiqui. No s’hi val a autoenganyar-se. Ara no hi ha dictadura. Malgrat el caràcter imperial d’Espanya, hi ha  democràcia. No hi ha estat de guerra d’ Espanya contra Euskadi.

La guerra bruta contra Eta, darrerament descoberta i reconeguda, tot i ser  un alt crim d’espanyolisme d’estat, i una conspiració d’estat contra democràcia, no és guerra. Entre això i la guerra hi ha molt d’espai d’acció a fer i per evitar-la. I, en una hipotètica situació de guerra justa tampoc no es podrien fer certes coses. Eta i el món d’Herri Batàsuna que no se li oposa, no són la lluita per la independència i el socialisme, no són essenciament nacioners i d’esquerres, no. Són una mena de secta que fa molts anys que no pensa, encastellada en un absolutime  i en un defensisme fatals  i còmplices. ¿No han pensat mai potser, que amb el seu fonamentalisme s’han convertit en l’antídot d’Euskadi?

Els dos absoluts s’emparen; es necessiten i reforcen mútuament.

Després de la seva dissolució, l’únic problema pendent foren els 2000 presos, exiliats, deportats o perseguits que deixen. No fóra un abandonament. Fóra posar-los  en mans del seu poble, en qui necessàriament hauran de dipositar la confiança. Plegar, i si son prou valents, reconéixer moltes coses i demanar perdó. És possible una autorevolució abertzàlia  així? És el seu repte. Fóra el gran seu  mèrit, malgrat tot.

Què hi podem fer la gent del mig, majoria basca inclosa? Potser, tot.

Què hi ha de fer l’Espanya-institució?  Declarar per llei que l’acció policial contra el terrorisme no va contra el legítim i democràtic ideal  de la independència i la lliure detreminació dels pobles. Demanar perdó pels Gal, i dur aquest cas fins al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu dels Drets Humans per tal que es crei jurisprudència d’Estat de Dret en això. Garantir una justícia imparcial i constitucional – no espanyolista – a tots aquells que hagin de ser jutjats pels seus actes, atenent totes les circumstàncies i atenuants. Investigar policialment  parlamentària i judicial Intxaurrondo. Garantir als retornats a casa que ningú, oficial o para oficial, no els cosirà a bales com ha passat a Colòmbia amb els guerrillers. Reconèixer el caràcter polític antic i crònic d’aquesta contradicció i superposició de projectes nacionals, i el caràcter polític del suport d’una part del poble basconabarrès a Eta i entorn. Desprès de fer justícia, i per a un i altre costat, cal deixar portes  per a mesures de gràcia  i fins i tot a l’amnistia de no tornar-hi.

Encara que no es digui ni s’accepti, a Espanya i a Euskal-herria la solució es més fàcil que a Irlanda del Nord. A Euskalherria tothom es basc o nabarrès, i la immensa majoria té mentalitat basca i no pas conqueridora o estrangera. Els altres pobles d’Espanya i l’Espanya-institució haurien de donar tota la confiança al poble basc per tractar i negociar la solució del cas d’Eta, endins i enfora.

Euskadi necessita una pau basca. Des de fora tan sols els hem de donar amistat i respecte. El llaç blau ha de ser basc i de pau. No pot ser tàctica de combat de l’espanyolisme; es tornaria blau falange.

La societat basconabarresa hauria d’assumir el problema com si fos exclusiu seu, si no en vol ser la víctima. No ho pot deixar en mans de l’Estat com una qüestió d’ordre públic d’aquest.

Aquest és el primer problema que hauria d’emprendre la legislatura, sense deixar-lo podrir més. La gent del mig s’ha de constituir en el factor clau d’això.

 Bescanó 15 de febrer de 1996.- Jordi Carrera i Serra,