QUIM CURBET

Vivim en una societat que ens considera culpables mentre no demostrem el contrari, la vida ens encalça contínuament amb el dit acusatori apuntant-nos directament al cor. Tots som culpables dels nostres actes, però innocents de ser nosaltres mateixos, tanmateix la lleu aura d’innocència que ens rodeja en el moment de néixer desapareix de sobte quan comença a bufar el vent del temps. L’infant no té passat, però els núvols de la història, carregats de culpa, el persegueixen sense remei.

Les rodes dentades dels rellotges degluteixen i trituren somnis d’innocència. Els nens aprenen molt aviat els jocs brutals de la vida, jocs de competició i de submissió, de violència i de rol, d’imitació i de còpia. Res es deixa a l’atzar, tot està previst i tot segueix un guió sistemàtic, que sembla escrit precisament amb la sang dels innocents.

La innocència no és cosa d’aquest món i el món ens ho demostra amb crueltat cada dia. Els innocents són els perdedors i com a tals també els considerem culpables. La tebiesa que ens fa ser traïdors, la neutralitat que ens implica com a bel·ligerants, el pacifisme que és causa de guerra, la tendresa que ens fa ser dèbils. L’innocent no només és bandejat, també se’l pren com a ésser perillós i nociu. Hem d’eliminar l’innocent i la innocència, si no volem que aquest planeta deixi de girar en el sentit en què tots plegats hem decidit que giri.

El dia dels innocents no és una jornada en la qual ens dediquem precisament a celebrar i a homenatjar la innocència, sinó a riure’ns-en. En aquest món orwelià on volem viure, a l’innocent se l’ha d’humiliar i res millor que dedicar-li un dia específic, no fos cas que la resta de l’any -innocents de nosaltres!- ens haguéssim oblidat de fer-ho.