Quan la massacre dels trens de Madrid de l’11 de març de 2004 la passió nacional hauria estat de guerra civil guerra nacional i victòria electoral si hagués sigut cosa d’Eta. En ser dubtós en haver dit mentides el Govern varen perdre les eleccions i va passar a ser una lluita partidista entre el nacionalisme castellà de dretes i el nacionalisme castellà d’esquerres. Però no hi hagué passió nacional.
El cas del pesquer Alakran.a generà pressió social per la seguretat de les persones i passió política partidista però no passió nacional. A més era un cas diferent : no mes tractava de terrorisme sinó de pirateria.
Tanmateix contra el pirates de Somàlia sense estat tothom si pot posar però contra el mon de l’islamisme arabista polític totalitari ningú no gosa dir res.
Algú ha comentat “aquets segrestats de Mauritània ho tenen cru perquè són catalans i perquè són rics “. I això que son part d’una caravana solidària apadrinada per l’Ajuntament de Barcelona.
Si Espanya no ho fa Catalunya ha de recordar i ser solidaria amb els tres segrestats.
Si Espanya no ho fa, Catalunya i particularment els ciutadans de la religió de Mahoma,de Catalunya, d’Espanya i del Món, haurien de condemnar els fets i la Kaeda, i dir que Política es una cosa i Religió una altra. I que aquesta política no es democràtica ni religiosa; que es contrària a la Religió; que aquests atemptats, segrestos i crims són una vergonya per a la seva Religió i per als pobles del món que generen aquests terrorismes i totalitarismes.
No s’havia d’haver sigut dèbils a el Nazzisme; no s’havia d’haver caigut en l’odi classista comunista; i avui no es pot ser dèbils amb aquets miviments del nou totalitarisme nacionalista comunista arabista disfressats de religió, i ni amb el altres que hi ha o que es puguin formar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!