Heribert Barrera*
La confiança que han perdut es restabliria, probablement, si poguessin votar persones. Però estem en una democràcia representativa on els nostres representants ens els trien els partits, i sovint no gaire bé. El sistema ha funcionat passablement durant anys, però ara ja no dóna més de si. Els partits s’han esclerosat, s’han empobrit intel·lectualment i no s’han adaptat prou bé als canvis de la nostra societat. Continuen addictes a l’estratègia del peix al cove i dels pactes d’investidura, que fou vàlida anys enrere, però que ara serveix de poc. I continuen creient que, perquè Catalunya tiri endavant, no hi ha altre camí que ser servicials a Madrid i fer-hi pedagogia, i no perden ocasió d’oferir-se per ajudar Espanya i garantir-ne la governabilitat.
Durant noranta anys, he pogut veure molts ministres catalans a Madrid. Hi ha hagut de tot, i alguns d’ells (Cambó, Carner, Serra, per exemple) han estat dels millors entre els millors. Però, mai per mai, cap d’ells no ha fet avançar ni un mil·límetre la causa de la nostra llibertat. Al contrari, han servit per tapar la boca als partits respectius i alguna vegada ens han fet perdre ocasions excepcionals. Jordi Pujol se n’adonà i no va voler mai tenir ministre a Madrid. Ara, però, aquest encert es vol presentar com un error i es diu que no s’ha de tancar cap porta. Algú, per culminar el seu currículum, s’ha acuitat a oferir-se.
És per tot això que hi ha tants nacionalistes que no saben quina papereta posaran en el sobre, i que molts es plantegen de no posar-n’hi cap o de no anar a votar. Ja sé que això perjudica més els bons que els dolents, però potser aquesta vegada l’autèntic mal menor no sigui votar altre cop a contracor, sinó administrar un revulsiu als partits nacionalistes que els obligui a revisar doctrines, a fer front comú a Madrid, a no trair els principis per quatre engrunes… i a aprovar a Catalunya una llei electoral decent.
Res d’això no és fàcil. En l’Estatut vigent, una vegada més vam tirar-nos pedres a la pròpia teulada i hi vam consignar que la llei electoral necessita un quòrum de dos terços. L’immobilisme conserva grans perspectives de futur! Tibants com són les relacions, el fer front comú a Madrid requeriria difícils sacrificis d’amor propi. I posar al dia doctrines i estratègies és més fàcil de proposar que de reeixir i no es pot fer en quatre dies. Artur Mas ha fet un intent meritori, però es necessita temps per completar-lo i debatre’l. ERC ha estat menys afortunada. Del referèndum del 2014 val més no parlar-ne, i el seu catalanisme social és sobretot voluntarisme. Un assagista francès, Alain, va escriure fa molts anys que hi ha tres polítiques que cal esforçar-se a equilibrar: la del cor, la del cap i la de l’estómac. Malament rai si l’independentisme hagués de refiar-se més de l’estómac que del cor! A fi de comptes, doncs, potser el revulsiu, si s’administrés, no faria efecte. Però, al punt que estem, segurament valdria la pena de provar-ho.
Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d’anar a votar?
CiU hauria de posar fi a la lletania inconsistent de reclamar el poder per al partit més votat i hauria de renunciar a l’intent vergonyós de forçar un govern socialoconvergent a Barcelona a canvi del suport al PSOE a Madrid. ERC hauria de fer autocrítica i garantir que no es repetirà l’espectacle patètic d’uns diputats que foren elegits en protesta d’una agressió a Catalunya i han estat durant tres anys donant suport incondicional i gratuït a l’agressor.
I caldria que uns i altres deixessin clar que, si fos necessari i el repartiment d’escons ho permetés, estarien disposats a fer impossible tant la investidura de Rajoy com la de Zapatero, forçant-los a entendre’s (com han fet contra Euskadi) o a repetir eleccions. Si per venjança s’entenguessin per empitjorar el títol VIII de la Constitució i aprovar una llei electoral encara més antidemocràtica que la llei de partits, què hi perdríem? Això sí que seria un revulsiu perquè una majoria del poble català reaccionés! El pitjor que ens pot passar és resignar-nos a anar fent, sense que Catalunya faci cap pas decisiu. Amb la davallada de l’ús social del català i l’arribada de nova població al·lògena, la nació catalana tindria els seus dies comptats.
Per atrevir-se a transgredir el dogma de la garantia de governabilitat, caldria exposar clarament la crua realitat: els dos grans partits espanyols no difereixen gens en la seva voluntat d’assimilar-nos, i segurament molt poc en la manera com ens tractarien si creguessin que la "sacrosanta unidad de la patria" perilla de debò. El PP utilitza una retòrica molt agressiva, però ens ha fet més por que mal.
El millor pacte d’investidura ha estat, fins ara, el tan criticat pacte del Majestic. El PSOE, de qui ens sentim més pròxims, fa servir maneres més suaus, però és d’ell de qui hem rebut les pitjors escomeses. Recordem la massa oblidada LOAPA i els greuges econòmics reiterats, la llista completa dels quals seria molt llarga.
Em deixo moltes coses al tinter, però, probablement, amb molt menys del que demano n’hi hauria prou per eliminar la temptació del vot en blanc o l’abstenció. Bastaria, segurament, un compromís concret i creïble de fer a Madrid una política d’unitat nacionalista que abandonés el pragmatisme de via estreta.
Una nova política basada en l’exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.
Serà possible el miracle? Confiem-hi. Ara bé, si el 9 de març tot segueix igual, em doldrà, però votaré en blanc.
*Heribert Barrera és expresident del Parlament i expresident d’ERC
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!