JORDI CARRERA for NuCCs

ALS CATALANS !
Allò que ens deia Josep Maria de Sagarra el 1946.

Apareix un inèdit de Sagarra en el qual es diu a fundar un partit català. Fundar un partit català, d’unió popular catalana, en els anys 40

Aquests 03.10.11 la Vanguardia publica part notable i suficient del manifest ara descobert que l’any 1946 redactà Josep Maria de Sagarra, l’autor del Poema de Nadal o del Cafè de la Marina.

Cou, cou, fa mal, l’esquerrisme català i personal de tants anys. No al.lego res ni hi oposo cap però. Li dono les gracies. Home de consciència havia de ser i és.

Es un escrit per conservar i tenir a disposició. Demano que el llegiu i difoneu.

Poseu-lo a l’entrada del Memorial Democràtic de Catalunya, si es un espai  cultural, viu i obert.

Als catalans.
Un projecte de manifest de Josep Maria de Sagarra, de 1946.

Parts de l’original descobert publicat a la Vanguardia, Cultura / 03/10/2011 / 

Davant la imminent caiguda d’un règim abusiu i monstruós, que tocat de mort per la victòria de les democràcies, s’arrossega catastròficament, gràcies només a la covardia general ia la vilesa dels que de tal règim s’aprofiten, s’ha fet necessària i urgentíssima una posició clara i neta de tots els patriotes catalans (…).

Entre els pobles ibèrics, Catalunya és la que més ha patit del règim franquista, perquè un dels fins primordials d’aquest règim ha estat destruir l’ànima catalana d’arrel, i aniquilar per sempre més una llengua i una cultura mil·lenàries.

Però no oblidem que set anys de insistent ignomínia han perjudicat profundament les més fresques promocions catalanes, les quals, es vulgui o no, han hagut de respirar un clima infamant, i han vist exclòs d’universitats i escoles, i negat a propòsit, l’esforç cultural enorme que la nostra terra ha realitzat en cent anys de renaixement autèntic, intentant substituir per les més absurdes, les més falses i les més grotesques doctrines.

El pecat comès contra les joventuts catalanes, que és inqualificable, i la depauperació moral i espiritual produïda per una premsa a gust exclusiu dels censors de la tirania, amb la negació absoluta de les més elementals llibertats, s’han produït en la gran massa dels catalans tal tipus de ferida, que per cicatritzar eficaçment, i perquè Catalunya es recuperi a si mateixa, cal, ja avui, adoptar una sincera actitud exclusivament patriòtica i positiva.

No és necessari en aquest moment especificar ni detallar responsabilitats, però sí que és útil afirmar d’una manera ben clara que, en el desastre del nostre país, els vells partits catalans, tant els de dreta com els d’esquerra, tenen una gran part de culpa . (…) (…)

La Catalunya que es recupera d’un vergonyós col·lapse no vol (…) veure una altra vegada encastellades a aquelles figures que la van haver d’abandonar, més que vençuts, per ineptes.

Però els homes dels vells partits (…) anteposen al seu patriotisme – que no els neguem – els seus casos concrets personals, s’entesten a tornar al pretèrit, en no renunciar a una mica gloriosa història política (…) i tampoc s’acaben de posar d’acord entre ells (…).

Volen els uns per a Catalunya la legalitat de l’any 1939, altres la de 1936, altres la de 1931, altres la de 1923 …

I el més trist és que no s’adonen que aquests deu anys passats reclamen per a Catalunya un oblit de velles legalitats, i un oblit de vells procediments, no s’adonen que el món, en deu anys, ha donat infinites voltes i Catalunya ha patit infinites ofenses (…).

Són infinits els que, a Catalunya, senten més que mai, i més responsable que mai, l’afecte i l’anhel d’una Catalunya noblement i vitalment organitzada, fent prevaler tots els seus honors i tots els seus drets, però que en contemplar les restes dels vells horitzons polítics, i al recollir les veus que els arriben dels polítics exiliats, es posen a tremolar o encongir els escèptics espatlles, perquè no endevinen una autèntica superació, ni una positiva esmena, res que inspiri cap elemental confiança, i descobreixen només la intenció de reorganitzar vanitats caducades, la sòrdida disputa de les qüestions personals, i el verbalisme gastat, que van posar al servei del seu desastre.

I aquesta generació de catalans, que és la que ha patit l’exili en els camps de concentració, i la que ha patit a casa nostra, material i espiritualment, el pes brutal de la tirania que ha volgut asfixiar, és la que demana un gran alçament patriòtic fill exclusiu de les exigències d’avui i sense la intervenció dels que no van saber resoldre les exigències d’ahir.

Aquest gran impuls patriòtic que el nostre país demana, i que ha de culminar en el Partit que acoblament la manera de pensar i d’escoltar a la de la immensa majoria dels catalans, és el que ha viscut latent durant els últims deu anys de càstig (. ..) i és el que es decideix a posar-se en marxa, empunyant una bandera nova, d’unió i de comprensió entre tots els catalans disposats a mesurar les exigències de l’hora present.

I el primer que aquest impuls patriòtic reclama (…) és no ser esclau de cap tipus de prejudici ja caducat (…).

Els problemes confessionals i els de règim no han de suposar el més lleu obstacle per a la unió dels patriotes, als quals interessa una Catalunya amb plenitud de drets reconeguts i respectats per un Estat espanyol, sigui quina sigui l’estructura que prengui.

És a dir, la solució del problema ibèric, sigui la que sigui, no ha d’afectar en res perquè, des d’ara, els catalans es decideixin a exigir la solució del problema català en aquelles línies essencials, en aquells punts irreductibles, que, amb monarquia o amb república, consideren d’imprescindible necessitat. (…) (…)

Aquest impuls renovador exigeix ??de tots nosaltres fer-nos càrrec de que Catalunya -i els països ibèrics – han de marxar necessàriament al ritme que marca a tot Europa el criteri de les Nacions Unides, sense renunciar, naturalment, i d’acord amb aquest criteri, a tot el que representi espiritualitat catalana portada a la màxima intensificació i al màxim esplendor.

Hem de assumir que les necessitats de la vida social i la vida econòmica no són les de fa deu anys, ni les de fa vint, sinó que són les de 1946, d’aquest any que, reforçades les democràcies, reivindica la llibertat espiritual dels pobles i dels homes contra totes les tiranies, dissimulades o desvergonyides.

I hem d’assumir, sobretot, que les classes treballadores del país, les més ofeses, les més castigades per la fam, les més sarcàsticament escarnida per un règim inqualificable, que amb impúdiques mentides s’atribueix el mèrit de resoldre els problemes obrers, són les que amb més urgència reclamen l’atenció d’una política sincera, justa, generosa i comprensiva.

Sota la bandera renovadora que Catalunya reclama, tots els patriotes de sentiment autènticament democràtic són cridats, a ningú ha de considerar exclòs, i poden donar-se perfectament la mà aquells que fins ara s’han cregut homes de dreta, o d’esquerra, però que, per fi , s’han adonat que les paraules dreta i esquerra no han de pronunciar més amb to exclusivista, i avui en dia anacrònic, que fa impossible l’acord i la col·laboració entre els homes de bona voluntat. (…) (…)

Tots els patriotes autèntics, tots els catalans de veritat, són admesos dins d’aquesta UNIÓ POPULAR CATALANA.

Contra el conformisme egoista dels escèptics, contra els aventurers del profit personal, contra els reconstructors d’espectacles desacreditats, imposa el crit de la vostra fe: VIVA CATALUNYA!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!