Article de Carles Navales a Diari de Girona

On ens hem equivocat? És l’Acadèmia?, que ara dirigeix un meu bon amic. És la falta de vocació com a servei públic? Es tracta d’un tancament corporatiu pels atacs infundats a què sovint són sotmesos? Potser de tot una mica, però el cert és que no ens en sortim. Sempre he defensat un altre bon amic, el conseller Saura, però reconec que li estan posant tot molt difícil: no s’ho mereix. Vaig ser tinent-alcalde de seguretat ciutadana a una gran ciutat i assessor del governador civil de Girona: un certa experiència tinc.
A l’Empordà encara es recorda la bona feina de la Guàrdia Civil. És normal escoltar que no sabien català, però sí sabien com es deia el poble del costat. A les zones urbanes tothom (molts policies municipals amb experiència inclosos) parlen de l’arrogància i prepotència en què tracten la gent. La matinada de dijous vaig viure’n un exemple.
Estem a una comissaria de Barcelona ciutat. Un ciutadà vol presentar denúncia per robatori de cartera. El policia li diu que declari. El ciutadà descriu els fets sense que l’agent prengui cap nota. L’agent diu que la declaració ja l’escriurà el policia d’acord amb el que escolta del denunciant. El denunciant diu que si la declaració la signa ell, és ell qui ha de dictar-la. El policia s’emprenya i li diu que Franco ja s’ha mort. El ciutadà contesta que era en temps de Franco que la policia política escrivia les declaracions. Arriba el cap. El ciutadà li demana paper i llapis per anotar el número de l’agent per si decideix fer una queixa. El cap diu que no li pensa deixar paper i llapis perquè el número és fàcil de memoritzar. El ciutadà s’aixeca i troba un bolígraf que hi ha al terra i escriu malament. Pren nota en un targetó dels números dels dos agents i d’un tercer que s’incorpora per dir que no li han robat la cartera sinó que l’ha perduda. El ciutadà vol ensenyar-li les mostres que es tracta d’un robatori, però cap dels tres agents es molesten a mirar-les. Diuen al ciutadà que els professionals són ells i que a la denúncia posaran pèrdua i que això és el que haurà de signar el ciutadà. El ciutadà es queixa i li diuen que si no fa el que ells volen el faran fora. El ciutadà diu que si el fan fora anirà al jutge a denunciar-los. Els policies callen, i torna a començar.
Altre cop li prenen declaració i li pregunten dades que el ciutadà ja havia facilitat. El ciutadà els diu que aquestes dades ja les ha donat dos cops. El policia li diu que com si les ha de donar cent cops. El ciutadà diu que no l’importa donar-les fins i tot dos-cents, però que els agrairia que almenys en prenguin nota un cop. Finalment queda escrita la denúncia obviant dades que el ciutadà volia incorporar, i li fan signar sense donar-li altra opció.
Darrer capítol. El ciutadà demana un full de queixes. Li pregunten de què vol queixar-se. El ciutadà contesta que ja ho llegiran al full. Finalment li donen. Demana bolígraf i li neguen. Ha d’escriure la queixa amb el bolígraf que s’ha trobat al terra, que escriu defectuós. Entrega la queixa i triguen vint minuts a enregistrar-la.
La queixa és sobre la negativa de donar-li paper i llapis per apuntar el número dels agents, amb petició que sigui contestada per escrit.
Postescriptum. Quan el ciutadà recull la còpia registrada, al seu costat hi ha un turista de Croàcia que, amb molts esforços, ha escrit una instància. El policia li diu que hi ha una paraula mal escrita. El turista vol ratllar-la i escriure-la de nou. El policia li diu que ha d’omplir altre cop tota la instància. El turista marxa i em diu: “Això em recorda la Croàcia que no ha de tornar”. 
Aquests són els fets.