Montilla i la prova del nou
Durant la campanya del referendum em vaig dedicar a posar sobre un full de paper les possibilitats que el president Maragall pogués tornar a formar govern. Era al principi de la campanya, quan CiU demanava concreció al president sobre si es presentava o no. L´esquema era el següent:
– Primera hipòtesi: S´accepta governar amb ERC. Jo no estic d´acord que cap partit polític torni a fer govern amb ERC, almenys fins que es facin grans i tinguin clar que volen governar per una majoria de centre i per tant deixar de ser un partit radical i sorollós. Però la política és la política i no sempre guanya el sentit comú, sinó més aviat els interessos dels partits. Seguint amb aquesta hipòtesi, ara suposem que guanya les eleccions per majoria simple CiU. Mas fa govern i Maragall es retira per deixar com a cap de l´oposició a una altra persona del PSC. Si el que guanya és el PSC, resulta difícil imaginar que ERC pacti amb Maragall com a president després de l´expulsió d´aquest partit del govern. És una qüestió d´estètica, fa mal d´ulls. En aquest cas Maragall s´hauria d´apartar per deixar pas a una altra persona.
– Segona hipòtesi: Ningú accepta pactar amb ERC per por a tenir un govern inestable. Si és CiU qui guanya amb vots i diputats, i el pacte és amb el PSC, el famós pacte de sociovergència, Mas és president i Maragall es retira per deixar que el segon del PSC sigui el conseller en cap. Suposem ara que és el PSC el que treu millor resultat que CiU. Aquest és el pitjor escenari, doncs qui li diu a en Mas que no ha de ser president i que ha d´anar de conseller en cap? Qui li diu que ha d´acceptar Maragall com a president? O bé es retira Mas, que ningú al partit ho deu preveure, o bé és una opció impossible. No estaria malament que a Convergència comencin a pensar en aquesta hipòtesi encara que no hi hagi Maragall. Si aquesta opció no fora possible quedaria la reedició del pacte amb ERC o noves eleccions.
Queden encara les dues hipòtesis més fàcils. El PSC guanya per majoria absoluta, en el que el president Maragall no tindria cap problema per formar govern, i que CiU tingui majoria absoluta, cas amb el qual Maragall es retiraria.
De totes les possibilitats, només si el PSC té majoria absoluta Maragall té garantida la formació de nou govern. Totes les altres possibilitats donen resultat negatiu.
La retirada de Maragall era segura a menys que no acceptés anar de primer en les eleccions per deixar pas a un segon després de dimitir, cosa que el seu honor no li aconsella i tothom entén.
El panorama de les eleccions queda planer, a falta de confirmar que Montilla sigui qui es presenti com a candidat a ser president. A mi no m´agrada aquesta opció. En el dinar a Figueres vaig veure com durant el seu discurs més d´un s´adormia a la cadira. La seva comunicació no arriba, em fa pensar amb l´Obiols. I ja se sap que una de les aptituds que ha de tenir un líder, un president de Catalunya, és poder de comunicació, arribar bé a la gent amb missatges clars. Montilla no té aquesta virtut. Potser en té d´altres que ara desconeixem, però alguna cosa deu tenir per arribar on ha arribat. Ja sabeu que és ministre del meu ram i l´observo amb detall; és tan discret, que no he pogut copsar les seves virtuts. Potser la millor és aquesta, la discreció.
Durant la crisi del 3% vaig apuntar que un recanvi a Maragall era el conseller Castells. També és una persona discreta i a mi m´agrada com comunica; parla poc, però quan ho fa, ho fa bé, amb pedagogia. Malauradament Quim Nadal està lluny de la pole position del PSC. Un altre conseller que podria ser un bon candidat és el conseller d´Indústria, Jordi Valls; té el discurs fàcil, amb menys oracions subordinades que Quim Nadal, i és ràpid de reflexos; malauradament ha tingut poc temps en el govern per ser conegut.
Fa la impressió que el PSC vol provar una teoria que fa anys que té l´aparell del partit. I que també tenen a Madrid. La teoria consisteix en dir que la part més important del seu electorat està al cinturó de Barcelona, és emigrant de la primera fornada; per entendre´ns és PSOE i no PSC. Atès que en les eleccions generals a les Corts espanyoles els resultats són sempre millors que en les autonòmiques, es dóna per fet que és per culpa de que el candidat no sintonitza amb aquesta part d´electorat. Si el candidat és Montilla, nascut a Còrdova, sembla que pot donar la volta a aquest efecte.
Jo no estic d´acord amb aquesta observació. En primer lloc perquè també s´ha de suposar que part de l´electorat emigrant no entén el que passa en la política catalana, o no li interessa per manca d´integració completa. En segon lloc perquè el pes dels diputats elegits a les altres comarques de Catalunya és més alt que en les generals. S´ha de pensar també que part d´aquests vots i diputats es puguin perdre pel fet de que el PSC agafa una via, diguem-ne menys catalanista.
Tot dependrà de quin candidat es tria. Si fos Manuela de Madre, amb un discurs fàcil que arriba a tothom, dona i emigrant, hi veuria possibilitats. Sembla que l´aparell del PSC vol ser endogàmic i vol provar si la teoria és certa o no; l´experiència amb ERC és un bon antídot contra la formació de governs amb gent no controlada.
I si la teoria falla? Una fallada d´aquesta envergadura podria suposar una pèrdua com la que es va produir l´any 1980, significant 23 anys d´oposició. Algú haurà d´assumir aquesta maniobra. Montilla juga fort. Serà la prova del nou dels socialistes catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!