Very nice post, I certainly love this website, keep on it!! dissertation proposal writing | academic writing service | finance dissertation writing service | finance dissertation | Finance dissertation papers
Les relacions de veïnatge entre l’Alt Vallespir, la Vall de Camprodon i l’Alta Garrotxa han estat notòries al llarg de la història. Recordo els episodis dels Angelets, amb en Trinxeria al capdavant, la deserció de la guerra, la retirada cap a l’exili, l’entrada de maquis com en Sabaté… tots ells episodis d’actuacions a resguard de la ratlla fronterera.
N’hi ha un que és poc conegut pel fet que va ser avortat abans que es realitzés. Es tracta de l’intent d’assalt d’un exèrcit català comandat per Macià, l’any 1926.
Macià havia estat militar a l’exèrcit espanyol. El seu pas per la política el va portar a dimitir com a militar i, més endavant, a exiliar-se d’Espanya. El seu projecte el va dur a pensar que només una acció militar podria portar a declarar la independència i així resoldre els greuges de Catalunya amb Espanya. Amb aquest objectiu va fundar l’organització Estat Català, amb seu a París. Aquesta organització va ser l’embrió del futur exèrcit català que hauria de conquerir Catalunya. L’exèrcit català dissenyat per Macià havia de tenir 6.000 homes i un pressupost de 8.600.000 pessetes. Per tal d’assolir aquesta xifra va cercar ajuda als catalans que vivien a Amèrica i va establir una emissió de valors sota el nom d'”Emprèstit de Catalunya Pau Claris” amb títols de 25 a 1.000 pessetes. Això passava a l’any 1925. El préstec havia de tornar-se una vegada hagués finalitzat el procés de constitució del nou Govern. En total va recollir 920.360 francs francesos, que amb el canvi de l’època de 23,65 pta per cada 100 francs francesos, equivalia a 217.665 pessetes, un 2,5% del que s’havia pressupostat. L’organització havia anat creant grups de suport dintre Catalunya i anava dipositant les armes a França, vora la frontera, a Sant Llorenç de Cerdans i a Costoja, tots dos a l’Alt Vallespir. Amb l’arribada de diners s’anava comprant l’armament a França i a Bèlgica, que es transportava fins els llocs d’amagatall.
L’Exèrcit Català anava uniformat amb material que havia estat usat pels exèrcits francès i americà durant la Primera Guerra Mundial. La instrucció es va fer als voltants de París, fent-se passar per un grup d’excursionistes, fet que aixecava les sospites dels gendarmes.
El primer intent d’assalt era previst per a l’onze de setembre, però es va haver d’ajornar en fer-se malbé la munició amb la humitat. Es va desplaçar la data fins al 4 de novembre.
El pla d’atac consistia en una entrada coordinada de dos grups. El total d’efectius era de 500, entre catalans i voluntaris italians. El primer grup, comandat per Martí Vilanova, havia de sortir de Prats de Molló per entrar per coll d’Ares. L’altre grup, comandat per Josep Rovira, sortiria de Sant Llorenç de Cerdans. Els dos grups havien d’entrar per camins de muntanya per arribar a un punt proper a Olot sense ser descoberts. Aquí s’hi afegiria la gent reclutada dintre el país. El pla consistia a entrar per sorpresa a Olot atacant les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners. Comptava que la resistència seria feble i que la ciutat seria fàcilment presa. En aquell període hi havia concentrats a Olot 900 reclutes destinats al Marroc, fet que feia pensar que molts d’ells s’afegirien a l’assalt. Una vegada dominada Olot es proclamaria la República Catalana i hi hauria un alçament general a tot el país. Si el pla fallava quedava el recurs d’anar a les Guilleries per formar grups guerrillers.
Macià va arribar a Prats de Molló el dia 29 d’octubre i s’instal·la a vil·la Denise, que es troba sortint de Prats cap a La Presta. Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre surt el gruix de components en tren i autobusos. Però la gendarmeria francesa els atura abans que puguin arribar als seus llocs de destí. Els gendarmes havien estat avisats per l’italià Riccioti Garibaldi, nét del famós Garibaldi i agent de Mussolini.
Macià i els components de l’Exèrcit Català van ser jutjats a França. En el judici Macià va fer pública la manca de drets de Catalunya, amb gran ressò internacional i dintre Catalunya. La seva figura va esdevenir mítica, fet que el va portar a ser el primer president de la Generalitat de la Segona República.
Els fets m’interessen pel lloc on s’havia de realitzar la penetració a territori català. No sé pas per què Macià va escollir Olot per ser la primera ciutat a prendre per propiciar l’alçament general. Podria haver seleccionat alguna ciutat de les comarques de Lleida, com Sort, per exemple. Segurament era pel fet que tenia clar que la identificació amb els problemes de Catalunya devia ser més important a les comarques de Girona. La poca alçada de les muntanyes i dels colls pels quals havia escollit passar també afavorien la tria. Però alhora hauria pogut elegir Figueres o Roses, com es veu que algú li va suggerir fer en el mateix moment que l’entrada a Olot. Macià però, vistes les escassetats en homes i en material, va preferir concentrar l’atac a Olot.
Em sobta també que els llocs triats per fer l’atac són exactament els mateixos que va triar Quico Sabaté per penetrar multitud de vegades a les comarques de Girona i Barcelona.
Macià havia preparat l’atac passant per coll d’Ares, sortint des de Prats de Molló, i sortint de Sant Llorenç de Cerdans. Així com aquest darrer punt de sortida assegurava la discreció en l’entrada per l’Alta Garrotxa, per contra l’entrada per coll d’Ares no sembla pas garantir l’anonimat. En aquell temps la carretera que va de Prats a Molló no era contínua. Per la part de França s’acabava a l’ermita de Santa Margarida, mentre que per la part espanyola la carretera s’acabava més enllà de Molló. Tampoc era un lloc ideal pel fet que en una de les arestes que baixen de Montfalgars, a Pla Jugador, hi havia una caserna de carrabiners i les muntanyes eren pelades, sense ni un arbre, la qual cosa afavoria la visió des de lluny. El camí convencional de baixada des de coll d’Ares a Olot ha de passar per Molló, per Camprodon i per Sant Pau de Segúries. No sembla pas que hagués estat el camí triat, ja que comporta multitud de riscos de topar amb carrabiners o amb la Guàrdia Civil, que a Camprodon sempre havien estat nombrosos. Més aviat sembla que el pas de coll d’Ares l’havien de fer per darrere el pic de Montfalgars, amagats de la casa de carrabiners, per baixar directament per Rocabruna, anant a passar per darrere el castell, baixar cap a Beget, d’aquí cap a Oix i aproximar-se a Castellfollit. Si encara volien passar més lluny de la caserna de carrabiners podien anar seguint la frontera per trobar el coll de Malrem i baixar directament a Beget. És el camí que jo hauria triat. Pel que fa al segon grup, que sortia de Sant Llorenç de Cerdans i de Costoja, el pas era més clar. Havien de passar per l’Hostal de la Muga, punt fronterer, i passar per Sant Julià de Ribelles, per Sant Aniol d’Aguja, per Sadernes, i arribar al pont de Llierca, on trencarien cap els Vilars per arribar a Can Bundanci, lloc possible de reunió abans de l’atac a Olot.
La història és que no van anar enlloc, que un traïdor els va delatar.
Fer arribar un exèrcit uniformat de 500 homes a Olot des de Prats de Molló sense ser vist sembla una operació impossible. En Sabaté, 20 anys més tard, viatjava de nit, coneixia el territori a la perfecció i anava sol, de manera que li era molt fàcil amagar-se.
No ho sabrem mai, però l’atzar de la història potser va triar el millor final per a l’assalt de Prats. Un atzar que potser va evitar un vessament important de sang que no hauria conduït enlloc. Només cal reveure el compliment de les previsions: de 6.000 homes en van reclutar 500 i de 8.600.000 pessetes en van captar 217.000.
Macià va ser molt valent. Els seus fets van fer públic al món els greuges de Catalunya amb Espanya. L’observació dels itineraris possibles de Macià en els fets de Prats poden ser una bona excusa per fer-hi excursions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!