Invertir en una millor sanitat
E ls metges no estan contents. És possible, molt possible, que tinguin raó. La sanitat catalana ha d´afrontar l´arribada d´un milió més de ciutadans, un increment del 17%, igualment com ho ha de fer l´ensenyament. També ha d´afrontar l´envelliment dels altres 6 milions que ja hi érem, amb major demanda sanitària com a conseqüència d´això. Per altre costat, els joves cada vegada arriben més tard al treball i la mitjana del final del treball per jubilació ronda els 60 anys: s´escurça el temps de treball útil i s´allarga l´esperança de vida. S´escurça el temps de cotitzar i augmenta el temps de demanda de prestacions. És un desequilibri que hem d´afrontar amb valentia.
Aquestes darreres setmanes he hagut d´estar més a prop del sistema sanitari. M´han agradat les observacions que hi he fet. En el mateix període ha coincidit una operació de genoll d´un meu company de treball, una operació de pròstata del meu pare i la meva operació de pòlips nassals i de reparació de l´envà nassal. Primer de tot dir que les tres operacions han estat un èxit. És interessant com hem afrontat cada ú el nostre contacte amb la sanitat. Els tres podíem triar anar a la sanitat pública o a la privada. El meu pare perquè és d´una mútua, i els altres dos per ser col·legiats del Col·legi d´Enginyers i hem de tenir obligatòriament una mútua. El company del genoll va triar anar al Trueta perquè coneixia el metge que el va intervenir i hi tenia confiança. El meu pare va triar anar per la mútua perquè el metge de capçalera li va recomanar un especialista. Jo vaig triar la Seguretat Social perquè el meu problema havia començat al CAP de Besalú que em va derivar a l´otorrino de l´hospital de Sant Jaume d´Olot, que alhora ha estat el mateix que m´ha operat al Trueta.
Aquí hem de fer una primera observació. Quin luxe tenir dos sistemes paral·lels d´assegurança sanitària! No és gaire racional que diguem; pensem que la major part de la població del món no en té cap, i molts de nosaltres en tenim dos. Un dia vaig llegir que aquesta dualitat en les prestacions socials era una de les causes per les quals la inflació catalana era superior a la de l´Estat. És una cosa semblant als peatges de les autopistes. Hem de veure les prestacions de sanitat com qualsevol assegurança. El concepte d´assegurança és el de poder fer front a un imprevist que la nostra butxaca no pugui assumir. En un cotxe vol dir assegurar un accident greu, però en cap cas una ratllada, o que es fongui una bombeta, per exemple. En una casa vol dir assegurar un incendi, o una inundació, però no pas el degoteig d´una aixeta, una bombeta fosa, el mal funcionament d´un vídeo o d´un televisor, o de qualsevol altre electrodomèstic.
Amb la sanitat hauríem d´aplicar el mateix criteri. La sanitat pública ha de poder oferir una bona xarxa primària, però després ha d´acotar el seu àmbit d´especialitat. És evident que ha d´afrontar la part gruixuda de la sanitat, els càncers, les malalties del cor, les respiratòries,… però és un error voler que ho acapari tot. És un error perquè no és possible, no hi ha, i molt menys hi haurà, pressupost. Enlloc que molts tinguin dos sistemes de prestacions sanitàries solapats, seria molt millor que algú ho ordeni i deixi el gruix de la sanitat per la pública i la resta que no hi quep per la xarxa privada. Amb tots els retocs i les excepcions que calguin, amb l´assistència social pertinent, però això posaria fi al luxe dual que existeix actualment. L´assegurança complementària de la mútua seria molt petita, i el sistema públic podria ser autosuficient.
Potser llavors el pressupost arribaria més lluny i posaríem fi a bona part de les misèries actuals i podríem satisfer les demandes dels metges.
El meu problema comença fa un any quan amb l´otorrino decidim operar. Al mes de juny em fan les proves preoperatòries, amb la qual cosa em vaig quedar amb la idea que m´operarien durant l´estiu. Finalment, després d´ajornar quatre vegades la data programada per ser operat, hi va haver l´operació. El funcionament de les llistes és el que és per manca de mitjans; algú s´ha de quedar fora i aquest és el que és menys greu, cosa que s´entén prou bé.
Ara la segona observació. Si el sistema públic no pot satisfer la demanda que té, sembla que s´hauria de poder subcontractar el sistema privat per fer-ho. Tinc un exemple en el qual això s´ha produït. Un treballador de l´empresa, un bon operari mecànic, va patir una hèrnia a l´engonal. Va haver de deixar de treballar. La llista del Trueta el posava sis mesos enllà, cosa que a ell no li semblava bé. La mútua laboral administra, segueix i fiscalitza els malalts d´una empresa, i l´operari va demanar ajuda a la mútua per avançar la posició de la llista del Trueta. Com que això no va ser possible (la cua es devia a casos greus), la mútua va proposar fer ella l´operació i passar el càrrec a la Seguretat Social. Tots hi vàrem sortir guanyant. El malalt perquè l´operació va ser immediata, i el sistema perquè va tenir un treballador, que cotitza, altre cop actiu. És un exemple que crec que s´hauria de fer servir més. L´exemple de col·laboració em sembla que és ideal. Algú m´ha dit que així ho fan a França.
Finalment el meu pas pel Trueta. Excel·lent. Creieu que hi vaig entrar amb els ulls expectants. Quan vaig entrar al quiròfan, que a mi em va semblar una autèntica sala de màquines, em van dir «respira fondo Joan, respira fondo». I, quan em vaig despertar, encara, «respira fondo Joan, … no seràs el Joan Vila germà de l´Assumpció?». Estic meravellat del tracte del personal de l´hospital, del grau de voluntarisme que hi ha, del bon rotllo que hi he vist, de la professionalitat que hi ha. Al comentar-ho amb un amic cirurgià que hi treballa em va confirmar que el Trueta és un hospital que funciona i que si no s´hi destinen més mitjans deixarà de fer-ho.
La tercera observació. Si no volem que aquest voluntarisme, derivat d´una professió purament vocacional, desaparegui, és imprescindible aportar més recursos, retribuint adequadament el personal que hi treballa, posant més metges i infermeres, i fent participar més els col·legis de metges en les decisions que afecten el sistema. O bé repartir el sistema en dos. O bé subcontractar part del sistema. O tot plegat. S´han de fer millores, potser més de concepte que no pas materials. Però jo vull poder tornar anar al Trueta i que em diguin… «respira fondo Joan».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!