El sí i la bèstia
Mai he fet campanya electoral. Em fa vergonya i em sento ridícul. Avui, però, em decideixo a fer campanya a favor del sí en el referèndum de l´Estatut. Des d´aquest espai defenso sovint actuar amb responsabilitat. Als empresaris ens toca ser responsables per definició, encara que tots ens n´hem de sentir a mesura que anem creixent. Sovint hem de triar dins un ventall que no ens agrada; no s´hi val dir no trio perquè no hi ha res que m´agradi. És democràtic, lícit, no participar en una tria que no agrada, abstenir-se, àdhuc votar nul; però no és molt responsable. És mostrar el teu descontentament, fer una pataleta i aquesta actitud no és positiva, no porta a res.
Una cosa d´aquestes passa amb l´Estatut que votarem en referèndum. Hi ha coses que no ens agraden, ens agradaria haver anat més lluny en reconeixement nacional, en competències i en recursos econòmics.
L´entrenador de la selecció espanyola de futbol va dir que en els entrenaments les jugades pels extrems els sortien molt bé, però que a l´hora de jugar un partit hi havia l´equip contrari que no deixava que les coses anessin igual. Una cosa semblant ha passat amb l´Estatut. A Catalunya la jugada va anar molt bé, doncs no hi havia contrari. A Madrid, però, hem hagut de jugar amb un contrari, amb un estil de joc diferent i a la contra. L´Estatut ha estat fruit d´una negociació complexa; primer aquí i després a Madrid. És fruit de negociacions i acords difícils que reflecteixen diferències d´entendre el país i diferències d´interessos. Quan hi ha un acord, encara que no satisfà a totes les parts que negocien, es diu que és el millor acord; perquè és el que és possible.
L´Estatut del 2006 és, doncs, el millor estatut. El millor possible en aquest moment, fruit de la composició política a Catalunya i a Espanya. Potser desfigurat per un excés de maquiavelisme polític, de jugades per fer la traveta, què dic jo, per donar cops de puny al contrari, jugades per deixar en fora de lloc al contrincant més proper, jugades per aixecar i exaltar el públic d´un equip, massa jugades. Ho vaig dir un altre dia, aquest joc ens ha costat molt a Catalunya. La negociació de l´Estatut ha tingut un cost en prestigi, en imatge, en pèrdua de moral i en pèrdua de vendes pels catalans. Només la victòria del Barça ha equilibrat una mica aquest balanç en el darrer any.
Davant aquest fet, no podem dir que tot torni a començar. No em puc imaginar estar dos anys més negociant novament l´Estatut amb els mateixos actors que han negociat avui. Ni és possible sense canviar els negociadors ni ens convé més temps patint les conseqüències d´una nova negociació. Ara és temps d´arreplegar el que s´ha obtingut, el peix al cove, i treballar de valent. Necessitem calma per dirigir els esforços en aixecar el país, en definir les inversions que més ens convenen, en ajustar el model econòmic als nous temps que corren. Una certa tranquil·litat és imprescindible per concentrar-se, a la que hi ajudarà no tenir qüestions excessivament punyents i, espero, un govern que faci menys soroll que el que hi ha hagut.
Que haurem de tornar a negociar dintre poc? És evident que aquest estatut no és per una generació com algú ha dit. M´atreveixo a dir que és fins d´aquí a set anys, quan els fons estructurals de la Unió Europea s´hagin acabat i quan finalitzi el compromís de que el govern central invertirà el valor percentual del PIB a Catalunya. Un període com aquest haurà canviat els actors polítics i haurà canviat l´esquema de forces polítiques a Espanya, fins i tot a Catalunya.
Dimarts va ser el dia 6/6/6, el dia de l´apocalipsi, del dimoni. Va ser el dia després de les declaracions d´Ángel Acebes, i va ser el dia que el Partit Popular es va desmarcar definitivament del procés de Pau a Euskadi. Va ser el dia de la bèstia. Ángel Acebes no deixa de sorprendre dia a dia passant de l´extrema dreta a l´ultradreta; deu estar a punt de sortir fora els límits, allà on comença l´infinit. El camí que segueix el PP en la política espanyola, i de rebot en la catalana, és un camí que cal frenar serenament, sense complexos. He escrit també en aquest espai que a aquest partit, mentre aprofiti el joc democràtic per escampar mentides i empastifar tothom, enfrontant comunitats, no se li ha de donar pa ni aigua. Estic completament d´acord amb l´exclusió que el Pacte del Tinell fa del PP. No ens hem d´avergonyir d´això; jo me´n sento orgullós.
El no del PP a l´Estatut és diferent del d´ERC. És evident. El que passa és que als votants d´ERC els deu saber greu no poder participar en aquesta campanya per frenar el PP, una campanya en definitiva per defensar la dignitat catalana davant els atacs de la bèstia. L´error d´ERC no només ha estat el no saber-se col·locar després del fora de joc que els va deixar CiU, sinó no saber veure que el PP faria una campanya contra Catalunya i que caldria actuar de forma massiva votant sí. Em poso a la pell dels votants d´ERC i la deuen sentir tibada per les ganes d´entrar a la batalla contra el PP per defensar la dignitat de Catalunya. ERC havia de clamar tant com podia contra el resultat acceptat per la negociació de Mas amb Zapatero; però una vegada aprovat el text s´havia d´afegir a la defensa de Catalunya front el PP.
El sí a l´Estatut és un vot útil, en el sentit electoral de la paraula. El no és un vot que afavoreix les posicions el PP al que més que mai se li ha de suprimir l´aigua. Una victòria del sí contundent posaria als defensors de l´Espanya rància al seu lloc. Una victòria pel 90% dels electors, la mateixa majoria que va sortir del Parlament, deixaria el PP en posicions gairebé extraparlamentàries a Catalunya. Podria haver estat el principi del final de la bèstia.
Votar sí és, doncs, el vot útil. Útil per atacar la bèstia i útil per aprofitar el nou curs que vindrà ara per desenvolupar el país amb la calma que toqui.
Marcar el territori com fan els gossos anant pixant aquí i allà no porta enlloc. Els partits fan un excés de tacticisme, marcant aquí i allà. Es passen tant temps marcant el territori que obliden insistir en els missatges que han de dirigir la societat cap a noves fites.
Us demano, doncs, un exercici de responsabilitat, de triar encara que no us agradi, un vot útil que ens ajudi a deixar de fer el gos a cada cantonada i un vot útil que ens ajudi a destruir la bèstia. Que em perdoni la societat protectora d´animals.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una és la del PP i l’altra la del PSOE. Roda i volta els dos caps volen el mateix: acabar amb la resistència dels nacionalismes perifèrics per esdevindre l’únic amo del corral. I malauradament ho estan aconseguint i anem quedant reduits a pollastrets que piulen demanant les almoines que l’amo ens vullga donar. Donar el sí és abaixar el cap i posar el cul, i perdó per l’expressió. I dir que el no és donar ales al pp és que no coneix la realitat d’aquest partit al principat. El no, no vol dir tornar a començar de nou de seguida. És sentar unes bases per a que d’ací uns mesos o potser uns anys puguem negociar amb millors condicions.
De totes formes el més probable és que només amb els vots del cinturó roig de Barcelona el sí tinga suficient per a guanyar, encara que una alta abstenció donarà poca credibilitat i força a un estatut que naixerà ferit i tocat de mort.
Contra el sí dels mesells, JO VOTARE NO!
Pensa que ni el PSC ni el CiU n’estan gaire entusiasmats!
Dir Sí, vol dir que d’aqui a quatre dies haurem de reclamar més millores i ens haurem de sentir a dir que sempre estem demanant i que que més volem si ja hem votat que sí…i haurem d’esperar per a una nova reforma altres vint anys.
Si diem No en canvi, tot s’haura de renegociar. Qui diu que ens hem de quedar igual? Simplement contestem a la pregunta que se’ns fa de si estem d’acord amb aquesta reforma. No ens agrada=feu-lamillor que per això cobreu.
Que serà un pal tornar a viure tot els procés negociador? Sí, però prefereixo esperar un any a tenir una reforma suficient que no vint anys per a poder reormar quelcom que ja neix coix.
Per cert, que cínica la publicitat del PSC! Surt gent dient "No ens el que esperàvem però que hi farem" "Més que això no ens donaran"…Si són ells els que ho ha retallat!!!
Si es tracta de fer un exercici de responsabilitat, convé escoltar els que saben. En aquest cas, em mereix molta confiança el que es diu en aquest web: http://www.economistespelno.com.
Si surt que "sí", el futur ens dirà qui tenia raó, i aleshores veurem quins van ser els irresponsables.
Sí a les retallades per la por del PP, sí al xantatge i amenaces del PP, sí a un estatut que continuarà donant peu a la xenofòbia a les pròximes generacions, sí a un estatutet que en el fons no soluciona res.
Si un no es mou de Vilaweb li pot semblar que el No hagi de guanyar per golejada, però bé, de tant en tant va bé veure que fins i tot en aquest cau de rebecs hi ha algunes discrepàncies intel.ligents. Endavant.
La dignitat catalana és votar SÍ per anar contra el PP ? Ah sí ? El procés estatutari ha estat de tot menys digne. Quan ho perds tot en una negociació … nació, finançament, agència tributària única, justícia, aeroports, seleccions, transports, drets històrics, competències exclusives, solidaritat … aleshores no pots dir que és un gran acord o el millor possible.
Perquè en una negociació d’1 a 1000, aconseguir 2 és senzillament un fracàs que t’hipoteca 30 anys més. Ara quan als bascos els cedeixin sobirania, sortiran els llestos catalanets a dir EIII QUE HAY DE LO MIO ? i ens diran el mateix que quan la constitucion pañola: vosaltres vau votar que sí, vau legitimar les retallades, vau dir que estaveu contents amb l’estatut cepillado del guerra, amb 0 millores importants respecte al del 79.
Tenim el que ens mereixem, un estatut indigne i vergonyós. I la gent contenta, tu.
Doncs dues pedres pels catalans !
Decididament ha guanyat el PP, si aquests són els raonaments, és que el PP s’ha sortit amb la seva, tothom que dos dits de front sap que el PP vol que surti el SI.
Puc entendre que els catalans siguem uns covards, 300 anys de repressió no són fàcils d’esborrar de la nostra mentalitat col.lectiva, i és normal.
El que em toca els collons és la nostra imbecilitat, de riure les gràcies als espanyols.
Llegint el teu post m´adono que el nacionalisme espanyol ha vençut definitivament. El SÍ és la rendició més vergonyant possible, quin trist final per la nació catalana. Poble d’ esclaus i venuts, fa pena.
T’equivoques, Joan. La victòria del Sí a l’estatut retallat serà la confirmació que la bèstia (el PP, sí, però també el PSOE) ha guanyat la partida. Per què? Doncs perquè haurà trencat el consens dels partits catalans al voltant de l’Estatut del Parlament i haurà imposat un estatutet que manté la submissió del nostre país al centralisme espanyol.
Encara som a temps de fer un cop de cap i capgirar els pronòstics. No volem ser tractats com una autonomia més.Catalunya és una nació i vol exercir els drets que com a tal li pertoquen.
Votar un estatutet com aquest sense il·lusió no porta enlloc. Votem que No i fem saber a la classe política que han de recuperar la unitat al voltant de la proposta d’Estatut del nostre Parlament. Amb la unitat de tots els partits polítics catalans i amb el poble al darrera el govern espanyol, si realment creu en la democràcia, haurà de rectificar.