Des de la Transició a la democràcia les relacions entre les empreses i els treballadors han anat gairebé sempre en la mateixa direcció. Les lleis i la jurisprudència han anat augmentant la protecció del treballador, amb el criteri d’emparar el més feble del sistema. És un criteri lògic davant un sistema capitalista devorador, tendent a establir les lleis de la selva. Sobretot és un camí que s’ha fet per contenir les grans empreses. Passa, però, que el sistema econòmic espanyol està format sobretot per petites i mitjanes empreses. Heus aquí que, el que havia de ser un sistema de protecció del treballador, s’ha tornat pervers. Vull dir amb això que hem de fer marxa enrere en la protecció laboral? De cap manera ho vull pensar. Però aquest fet tampoc ens ha de servir d’excusa per no voler veure els problemes que té aquest món i no abordar-los.
Conec molts empresaris que estan angoixats pel fet de tenir treballadors. Parlant d’inversions en plaques fotovoltaiques explicava a un empresari que a les empreses tenim moltes i millors inversions a fer que aquestes, que tenen retorn de capital de més de 10 anys. Ell em va respondre que tenia raó, però que la inversió fotovoltaica tenia a favor seu que no implicava haver de llogar cap treballador. Aquest concepte és de gran calat en el món empresarial. Diria que gairebé tots els empresaris el subscriuen: l’ideal d’una empresa és la que no té cap persona llogada. Sovint es mesura la rendibilitat d’una inversió per l’estalvi en personal, encara que el retorn d’aquesta sigui a deu anys.
Un altre empresari m’explica que, en demanar a un treballador més diligència, aquest el va amenaçar dient-li que el fes fora, que pagués la indemnització corresponent, cosa que l’home no podia afrontar pel valor que suposava. M’assegura que coneix força casos de xantatge com aquest.
Un amic meu m’explica que té un delegat sindical que ara ja fa més de 18 mesos que està de baixa, que ha acumulat 3 anys de baixa durant els 9 que ha treballat a l’empresa. Em diu que té el convenciment que es va fer delegat per protegir-se. També em comenta el cas d’un exdelegat sindical que ha tingut problemes amb l’alcohol i la cocaïna, havent fet un període de desintoxicació, però que no hi ha forma de trobar un lloc on no sigui conflictiu i que és impossible demostrar el seu estat d’embriaguesa o de drogoaddicció.
Un altre m’explica el cas d’una persona amb problemes de depressió que, una vegada recuperat, torna a caure, cop rere cop, en ambients d’alcohol i droga, i falta a la feina sense justificació, a vegades sense avisar.
Un altre empresari m’explica els problemes amb les baixes. És conegut que si la baixa és per un període menor a 12 dies, és a càrrec de l’empresa. Sovint els metges fan una baixa sense gaires miraments. M’explica que hi va haver un treballador que no portava la baixa i, davant la insistència de l’empresa, va anar a veure el metge. Aquest no li volia fer la baixa en data d’un mes enrere. El treballador va obligar el facultatiu a telefonar al seu superior, i va obtenir la baixa que volia.
Encara un altre amic m’explica que no vol augmentar la plantilla perquè suposaria arribar a 50 treballadors. Com que els delegats tenen dret a tenir un temps per fer la gestió sindical, l’augment a 50 puja els delegats de 3 a 5, fet que permet acumular el temps per delegat, i n’allibera un, cosa que comporta alhora haver de llogar una altra persona.
Aquestes circumstàncies tenen poca rellevància en una gran empresa, però suposen una autèntica llosa per a les petites, on l’empresari s’ha d’enfrontar sovint amb la disciplina laboral. Si ja és difícil aguantar el rumb d’una empresa, saber on invertir, desenvolupar tecnologia, cercar nous mercats, atendre els clients i proveïdors, establir relacions correctes amb els bancs, sobreviure en la paperassa de l’administració, només fa falta afegir l’angoixa derivada de les relacions amb els empleats.
Ens hem de preguntar, com hem arribat fins aquí? Estar en un punt on qualsevol empresari s’ha de mirar pel dret i pel revés la incorporació d’un nou treballador a la seva empresa és nefast per a la societat espanyola. Així no es crea treball fàcilment i explica que l’economia espanyola hagi de créixer gairebé un 3% per augmentar llocs de treball, quan ho hauria de fer amb un creixement només del 0,1%. Des del moment en què un botiguer, per exemple, creu que és més important fer un esforç personal, encara que vagi contra la seva mateixa salut, que no pas llogar una persona que l’ajudi, és que hem arribat a un moment pervers en les relacions laborals.
Els sindicats tenen dificultats per afrontar aquest problema. Per un costat els treballadors que més criden són generalment els que més trampes fan. Per altra banda, els treballadors de la indústria veuen com els de l’Administració pública tenen avantatges que ells no poden aconseguir i, per tant, també volen. A sobre, la dinàmica històrica de reclamació permanent dels sindicats no els deixa veure que les relacions han arribat a un punt no volgut i a vegades sense retorn.
Em direu, per què els empresaris han pactat convenis durant tants anys? Doncs perquè ens trobàvem en plena borratxera immobiliària, on els augments de costos derivats de la construcció eren traslladats fàcilment als preus de venda, cosa que no ens passava als industrials que havíem de competir amb l’exterior. Però això s’ha acabat. Ni queden empreses constructores que puguin augmentar els seus costos salarials, ni queden empreses industrials i de serveis que ho puguin fer sense risc de tancar, ni queden tantes empreses. És normal que la patronal CEOE, amb la qual no m’identifico, no vulgui seguir el joc que havia seguit fins fa poc. El sistema ha petat i ara calen reformes.
I si el ministre del ram no ho entén, ja li ho explicarem. Això sí, amb els sindicats al carrer reclamant als empresaris que lloguem treballadors. Tot plegat és una mica kafkià.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!