Hauria volgut continuar amb la sèrie d’articles sobre temes de muntanya, explicant, per exemple, la travessa a Toès, enmig d’engorjats i ponts penjants. Però com que continuo en tensió en no haver fet vacances i com que intueixo que molts dels lectors ja s’han incorporat mentalment, concentrant-se en com ho faran en els propers mesos per tirar endavant, avui tornaré a parlar de la crisi econòmica, política i social.
Pels que hagin fet un reset total i tinguin la sort d’haver oblidat el moment en el qual ens trobem, els recordo que l’origen de la crisi actual rau en una manca de confiança financera, en la pèrdua de riquesa a causa de la globalització dels mercats, i al canvi d’usos derivats de l’accés a Internet. A Espanya s’hi han d’afegir els efectes d’haver despistat l’economia dirigint-la en una tercera part cap a la construcció.
Em sobta que hi hagi gent que pren decisions que obliden alguna d’aquestes premisses. Per exemple, a finals de juliol vaig escoltar unes declaracions de Camil Ros, conegut dirigent de la UGT de Girona, dient que la crisi s’acabarà quan els bancs tornin a finançar com abans. És rotundament fals! Ni hi haurà una altra època amb l’alegria creditícia com la que hem viscut, ni és cert que tornant a la tranquil·litat financera retorni la normalitat econòmica. Sobretot perquè aquesta no vindrà de la mà de la construcció esbojarrada d’immobles. I doncs, de què treballarem, si no podem aixecar parets? Ni tan sols si es restableix el consum intern tornarà la normalitat: no serà suficient per donar feina als expulsats de la construcció.
Insisteixo en la importància de veure la crisi en tots els seus aspectes per trobar-hi la solució. Pel que jo sé, encara no he escoltat cap dirigent polític ni econòmic dir ben alt i clar que la globalització significa donar part de la nostra riquesa a països emergents. És cert que el president Montilla ha apel·lat a treballar més, a fer sacrificis, per sortir de la crisi. Però s’ha de ser més clar, s’ha de dir que si volem mantenir el mateix benestar s’ha de treballar més pel mateix sou o s’ha de cobrar menys pel mateix treball. En definitiva, s’ha d’augmentar la productivitat. Cal explicar que el treball ha esdevingut un bé molt i molt escàs pel fet que el compartim amb altres països.
No ser clar porta a enganyar la gent. Porta els sindicats a dir que la solució és la de mantenir el poder adquisitiu del treballador. Aquesta resposta només beneficia els que encara treballen, però obvia els que no troben feina, perquè ells són la veritable pèrdua de benestar de la nostra societat. És difícil pensar que els sindicats canviaran el seu xip de reclamació permanent que els permeti veure que el problema de fons rau en la pèrdua de capacitat emprenedora i de creació de treball. Però algun dia ho hauran de fer, ja sigui perquè haurem assolit 5 milions d’aturats o perquè haurà arribat la catàstrofe financera a les arques de les administracions públiques, ambdues coses a pocs mesos de produir-se.
Heus aquí que mentre observo els moviments dels sindicats, apareix el ministre Celestino Corbacho, responsable de l’àrea de Treball, dient que aquí el que passa és que la banca té la culpa de la crisi. Si no fos perquè ja tenim la pell gruixuda, n’hi hauria per emprenyar-se. Quantes vegades el Govern central no ha dit que la crisi és internacional i financera, que s’acabarà quan això hagi passat? Quantes vegades el Govern central no ha pregonat als quatre vents, fent el ridícul per entrar al G-20, que el sistema financer espanyol era el millor? No venien el fet que teníem les millors constructores del món? Ara han descobert que la crisi és nostra, derivada dels excessos de la construcció. Està bé que el ministre no es fiï dels arguments dels ludòpates que dirigeixen la banca. A mi tampoc no em mereixen cap respecte, són dirigents que van oblidar l’ortodòxia, cosa que mai no es pot fer en el món de les finances. Però el ministre no té prou autoritat per dir que no vol atendre els seus consells, entre altres coses perquè té l’obligació d’escoltar-los tots; fins i tot els ha d’estar agraït, ja que no és que ell vagi gaire sobrat d’idees, coneixements i imaginació. Però el que menys pot fer és carregar les culpes de la bombolla immobiliària només a la banca. Tots sabíem que hi havia la bombolla, que es taxaven els pisos al 120% del seu valor, que a les hipoteques hi afegien els mobles i el cotxe, que els paletes cobraven més que els arquitectes, que el que tenia la sort o la corruptela que li requalifiquessin un terreny li havia tocat la rifa. Tots sabíem que els ajuntaments tenien sovint pressupostos ordinaris finançats en un 30% per la bombolla de la construcció. Tots hem vist com gent de poc nivell intel·lectual han esdevingut persones amb poder pel fet d’haver entrat en el món immobiliari.
Si tots ho sabíem, què feia el Govern? Per què no instava el Banc d’Espanya a forçar per disminuir el període de les hipoteques fins a 25 anys com a màxim? Per què els ajuntaments (el de l’Hospitalet, per exemple) no esdevenien més restrictius en plans d’expansió? No anava bé això als sindicats veient com el moviment arrossegava la massa immigrant, a la llarga possibles afiliats? No anava bé tot plegat per aconseguir augments de salaris desorbitats en comparació als països veïns?
Només ens queixàvem els que estàvem a la indústria i no invertíem en immobiliari. Aquests vèiem astorats com el teixit empresarial s’anava reduint i reduint. Vèiem com els salaris s’apujaven i ens feien menys competitius amb l’exterior. Vèiem com els nostres joves no volien saber res d’assumir riscos empresarials i preferien fer-se funcionaris. Vèiem com molt poca gent volia treballar a torns amb contractes fixos i preferien treballar d’autònoms a la construcció. Vèiem com el sector bancari no volia saber res de la indústria. En definitiva, observàvem impotents com tota la societat s’havia resignat a perdre teixit industrial. El resultat és la caiguda del PIB industrial en el segon trimestre, del 18,1%, i la baixada de les vendes de béns d’equip, en un 28,9%. Aquesta darrera xifra diu que la indústria no inverteix i que no remuntarà fins d’aquí a molt temps.
El ministre Corbacho aquest estiu no ha anat a classes de repàs ni ha fet els deures. No li han explicat que l’any 2010 l’Estat tindrà el 50% d’ingressos que els que va tenir l’any 2008, no li han comentat que el dèficit no és infinit, no li han raonat que cal treballar més, no li han dit quins llocs de treball es poden crear, ni tan sols sap què vol dir la paraula productivitat. És clar que el seu patró, el president Zapatero, va aprendre economia en unes classes que Jordi Sevilla li feia a les tardes: per quina raó ara el ministre hauria d’haver anat a classes de reforç!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!