Des de les comarques de Girona

Finalment s’ha acabat el culebrot del finançament. No tinc clar que el resultat hagi estat del tot favorable als nostres interessos, però quan es negocia s’ha de saber que hi ha coses que són possibles i d’altres que no. Quan s’arriba a un conveni, fruit d’una negociació difícil, sovint és el millor possible. Ara pot ser un d’aquests moments.
Per arribar aquí ens vam inventar la necessitat d’un nou estatut que va suposar un camí llarg, difícil i amb un desgast desmesurat per a la societat catalana. Vist ara, des de lluny, em fa por que els guanys no siguin superiors als costos. Des de l’any 2003 fins ara el procés ens ha costat un govern, l’enfrontament amb les altres comunitats d’Espanya i el cansament, quan no l’oblit, de la major part de la gent. Per tant, ara que s’ha arribat a un pacte és normal que no sigui rebut amb entusiasme i que la societat civil el rebi amb indiferència tot dient “ja era hora, ja n’hi ha prou”.
Els partits del Govern intenten treure fruit electoral del pacte mentre que CiU s’ha posat just en la dinàmica de frenar el rèdit electoral; no s’adona que fa el ridícul amb arguments patètics, tot i que en alguns tingui la raó. Trobo bé que el partit de Mas vulgui guardar maniobra per a futures negociacions, però no s’ha d’anar més lluny.
El nou acord de finançament servirà per eixugar el dèficit fiscal de Catalunya? No, perquè el dèficit depèn també de les inversions que el Govern central ha de fer a Catalunya. I tampoc perquè el dèficit fiscal és de prop de 10.000 milions d’euros. Llavors, quina xifra s’havia de pactar? Segons els càlculs de l’estatut basats en el pressupost de 2008, la xifra hauria d’haver estat una mica menys de 5.000 milions, xifra que és la que reclama CiU. Però aquesta xifra és fruit d’un any en transició, un any que ens porta des d’un període de bonança a un altre de misèria. Si no es volia enfrontar de forma perillosa Catalunya amb la resta de les comunitats, la negociació, tot i ser entre Catalunya i el govern de Madrid, bilateral, havia de ser alhora multilateral, cosa que implicava que ningú hi podia perdre. I, evidentment, els recursos que l’estat podia posar per a l’acord tampoc eren il·limitats. Així que, és molt pitjor 3.500 milions que 5.000? Penso que no, que és el que és possible.
La part més important del pacte era canviar la forma de fer el càlcul del repartiment, dissenyar un model de repartiment més just. Gairebé tot l’estatut es va fer per explicar això: Catalunya és la tercera comunitat en aportació per càpita a l’estat  mentre que rebia recursos molt per sota de la mitjana. L’estatut deixa clar que s’ha de mantenir l’ordinalitat. Molta gent em pregunta, i què és això de l’ordinalitat? Doncs consisteix en no perdre l’ordre una vegada s’han repartit els quartos. Si Catalunya era la tercera en aportacions per càpita, l’ordinalitat obliga a no perdre el tercer lloc una vegada s’han repartit els recursos. Això evita que altres àrees d’Espanya visquin com sangoneres de les comunitats que aporten més, provocant situacions en les que una comunitat amb pocs recursos arribi a tenir millor atenció amb els seus ciutadans que altres comunitats en teoria més riques, o que certes comunitats receptores netes disminueixin els seus impostos mentre que altres han d’aportar fons de solidaritat.
S’ha guardat l’ordinalitat amb el pacte? Sí i no. No s’ha guardat en sentit estricte, doncs es diu que el conjunt de recursos posarà Catalunya un 5% sobre la mitjana, d’aquí a quatre anys. Ni això és cert del tot, doncs per fer aquest càlcul es suma la partida sobre els mossos i la justícia, única per Catalunya i en les que la resta no tenen competències. Per tant, si no hi sumem aquesta partida segurament el càlcul portarà a estar per sota de la mitjana. 
L’ordinalitat pot ser no és respectada en quantitat, però és important en qualitat. La introducció del concepte és la millor cosa que ha passat en el període de descentralització d’Espanya i per primera vegada s’ha introduït el cartesianisme, el seny, en el model d’estat. Aconseguir que totes les regions d’Espanya facin servir l’ordre a l’hora de comparar recursos és una fita important. Assolir la part quantitativa és qüestió de temps, de tenir prou pes negociador a Madrid. És qüestió d’esperar fer valdre els vots d’aquí. Tot arribarà.
El camí de la negociació del finançament ha estat anormalment llarg. El dia que vaig saber el resultat em vaig preguntar “i perquè no es podia haver arribat a això un any abans?”. Possiblement per estratègia negociadora de Zapatero, esperant trobar el millor moment que no ha arribat. Ha estat tan llarg que hem vist al conseller Castells amb signes evidents de fatiga. En el pols de qui aguanta més ha guanyat Castells. Ell ha estat el que ha guanyat l’ordinalitat qualitativa, el millor. Ell havia estat el que en anys anteriors aportava des de la universitat fórmules per augmentar el finançament de les autonomies i ara ha estat el que ha mantingut les idees clares en una negociació de resistència que es decidia als punts.
El partit popular anirà repartint llenya com ja ens té acostumats, que si un català cobra el doble que un madrileny, que si Catalunya no pot manar Espanya,… la cançó enfadosa de sempre que s’hauran d’empassar el dia que per governar hagin de comptar amb els nostres vots. Ni cas, que diguin el que vulguin, que la història és molt llarga.
És hora de tancar un tema important per continuar treballant per sortir del greu forat en el que ens trobem. L’acord ens anirà bé per superar aquest moment. Ja vindran millors ocasions per obtenir l’ordinalitat justa. La discreció, el treball i la persistència de Castells han guanyat aquest combat. Lluny de la política de la pilota econòmica i de l’especulació que es fan servir a Madrid.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!