Des de dissabte fins a dimarts he estat a la Catalunya del Nord i a Occitània: les Corberes (Cucugnan, Queribus, Peypertouse, Lagrasse, Portel de Corberes, etc.) amb els seus magnífics castells i els seus massa desconeguts i esplèndids vins, Carcasona i Castelnaudary el lloc del millor “cassoulet”, i també ens hem arribat fins a Albi (quina ciutat mes preciosa i quina catedral de Santa Cecília: increïbles!!) i l’estupenda Cordes sur Ciel.
He estat, doncs, a la terra dels càtars. Essent-hi es relativament fàcil imaginar-te els càtars -els dolents aleshores- lluitant, convençuts i orgullosos, per les seves idees davant de la “Santa” Inquisició. I tot el que n’ha quedat viu, avui encara, d’aquella lluita. Els temps son molt diferents però la tentacio de les comparacions amb la situació actual entre les Espanyes i Catalunya es molt gran.
Tanmateix, no hi penso caure. Primer, perquè hi he anat a descansar i a disfrutar i ho he aconseguit. Segon, perquè estic convençut que ara el que cal es molta tranquilitat però fermesa. Hem de deixar que els que ho necessiten cridin i es desfoguin. Nosaltres (la immensa majoria de les catalanes i els catalans i els nostres representants al Parlament) tenim clar el que volem i estem disposats a defensar-ho amb tranquilitat, amb unitat, sense cridar, però amb tota fermesa. Quan calgui, ni abans ni després. En el moment oportú. Això no es una cursa de 100 metres, sinó una marató.
Si tots els que calen, i especialment Rodríguez Zapatero, mantenen la tranquilitat, l’estratègia de la tensió endegada pel PP te data de caducitat i podria tenir un efecte bumerang, com el que va començar el 2001 amb el reforçament de la figura d’Ibarretxe enfront del PP i va acabar el 14-M amb el PP a l’oposició.
Aquest estiu m’han agradat molt els articles de Paolo Coelho a l’Avui. En canvi, aquests dies he començat a llegir El Zahir i no m’esta agradant massa. No se si l’acabaré.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!