Ja fa un temps vaig recomanar la lectura d’un llibre del historiador Martí Marín, “Catalanisme, clientelisme i franquisme. Josep Mª de Porcioles”. Ara, aquest més d’agost he pogut llegir un altre llibre seu, “Història del franquisme a Catalunya”, molt més ambiciós i igualment molt interessant.
De fet, el títol del llibre no correspon ben bé al que és el seu contingut, tal com el propi autor ens reconeix: “Aquest llibre s’ha fet amb la intenció de divulgar una investigació ja molt madura…..per als primers vint anys del règim….El que hagi pogut escriure sobre la fase final del règim i el seu epíleg en la Transició està encara en l’espera d’un increment quantitatiu i qualitatiu de les investigacions” (pàgina 346). Tanmateix, crec que això no li treu gens ni mica del molt interès i la gran importància que té.
Hi ha unes quantes tesis del llibre, que sovint desmenteixen alguns mites sobre el que va ser la dictadura franquista a Catalunya, que em semblen importants de remarcar:
- Primer, “de la mateixa manera que va existir un feixisme a França, hi va haver un franquisme català, no tant reduït com ens agradaria a vegades reconèixer”.
- Segon, “el règim franquista fou de tipus feixista, com el nazi a Alemanya, el feixista a Itàlia o el salazarista a Portugal”.
- Tercer, “la peculiaritat espanyola és que un dels més importants instruments mobilitzadors no fou un partit polític sinó l’Església Catòlica”.
- Quart, “al marge de guanyar la guerra … volien un sistema tal que permetés no només la defensa del sistema capitalista … sinó el manteniment de l’statu quo. … Per mantenir-ho creien que calia … destruir la democràcia i els seus partidaris,… els revolucionaris que volien desbordar el capitalisme,… també calia destruir els nacionalistes d’altres nacions”.
- Cinquè, “el franquisme es construí durant la guerra ….. Però els grups d’interessos que li donaren suport i els plans que pretenien aplicar … s’havien anat definint amb anterioritat. … . La seva síntesi fou el feixisme espanyol: el franquisme”.
- Sisè, “el veritable origen del gruix del franquisme català a nivell més popular (fou) la participació en la repressió de la postguerra, molt més que no en la guerra”.
- Setè, “el gruix de l’empresariat català abandonà el catalanisme pel clientelisme” i “sense la compensació que significà la política social no podrem arribar a entendre que l’empresariat acceptés una política (l’autarquia) que, fins i tot, actuava parcialment en contra dels seus interessos”.
- Vuitè, “la repressió franquista fou brutal, però no només brutal. … la repressió franquista fou també intel·ligent: en el sentit pervers del terme. … el català fou allunyat de l’administració pública, de l’ensenyament, i de totes aquelles activitats que converteixen una llengua i el que vehicula en el suport possible d’un projecte polític nacional”.
- Novè, “la derrota en la guerra, la dura repressió i un context internacional desfavorable foren les veritables causes del fracàs de l’oposició de postguerra, i no pas la incompetència de les direccions o els errors concrets de tal o tal dirigent (de l’oposició)”.
- Desè, “cal desmentir el mite d’un règim franquista en el qual ‘es vivia millor’ … o en el qual, almenys, l’economia marxava bé … els especialistes en història econòmica tendeixen a pensar que l’economia catalana no tingué un èxit tant extraordinari, ni l’espanyola en conjunt tampoc”.
- Onzè, “les grans diferències entre el cas espanyol i la resta d’economies d’Europa occidental foren, per tant, la situació de debilitat dels treballadors a l’hora de defensar els seus interessos per la via sindical i la impossibilitat d’aconseguir, per mitjà de la participació política, un major compromís de l’Estat en les polítiques socials”.
- Dotzè, “les parts més mobilitzades de la societat catalana ….. tingueren un paper motor en l’erosió que impossibilità la continuïtat del franquisme desprès de Franco”.