I.- El moment decisiu
1.- Ha arribat el moment decisiu de la negociació del model/sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya pel període 2009-2013 que, teòricament i segons preveu l’Estatut, hauria d’estar decidit abans del 9 d’agost de 2008.
2.- En aquest sentit, el Conseller Castells ha començat a “moure fitxa” tot reunint a una comissió dels tres partits que formen el Govern de la Generalitat, a la que va presentar i entregar un document que, tal com han dit els diaris, es titula: “Model de finançament de la Generalitat: pautes bàsiques per al desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.
Al mateix temps, ha parlat de la necessitat de la unitat entre els partits del Govern i CiU –amb l’acord dels partits del Govern i fins i tot amb la insistència d’ERC-, tant en la definició d’aquestes pautes bàsiques com en la seva negociació a Madrid, amb lleialtat per part de tothom des del principi fins al final de la negociació. A més, ha iniciat negociacions amb els Governs de les Illes Balears i del País Valencià –també amb el vistiplau dels partits del Govern-, per a fer camí junts en el procés de negociació, donat els importants interessos comuns que, en el tema del finançament, hi ha entre els tres governs.
II.- Les limitacions de la situació actual
3.- Actualment, el finançament de les CCAA de règim comú, que inclou doncs Catalunya, es regeix per la Llei 21/2001 de 27 de desembre (aplicable des de l’1 de gener de 2002), que recull l’acord del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 27 de juliol de 2001, en el marc de la Ley Orgànica de la Financiación de las Comunidades Autónomas (LOFCA).
4.- En els últims anys, molt diversos fòrums, “think thanks” i experts (dels que m’agradaria destacar al professor Jordi Pons, de qui he pogut conèixer i utilitzar -espero que bé- unes quantes de les idees que aquí s’expressen), entre d’altres del propi Govern de la Generalitat, ens han confirmat el creixent dèficit fiscal de Catalunya què, actualment, sembla superar el 10 % del PIB de Catalunya. Un dèficit fiscal que limita les possibilitats d’augmentar la productivitat i la competitivitat de les empreses i l’economia del país, i que també impedeix aconseguir els nivells de la societat del benestar i de cohesió social que el país necessita.
5.- Aquesta situació podia haver canviat substancialment amb l’Estatut del 30 de setembre de 2005 aprovat pel Parlament de Catalunya que, en el tema del finançament, significava un canvi de model, una millora i una nova fórmula en les relacions financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol. Tot plegat va quedar en no res, però, a partir del pacte Mas-Zapatero de 21 de gener de 2006 i de l’aprovació del nou Estatut per les Corts de Madrid i en referèndum pel poble de Catalunya. En el nou Estatut aprovat, el model de finançament és el mateix que el de la Llei 21/2001 esmentada anteriorment.
Així doncs, amb el nou Estatut, per a aconseguir millorar el finançament de Catalunya serà necessari, com abans, posar-se d’acord amb l’Estat –mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Financers (CMAEF)- però també amb la resta de les Comunitats Autònomes de règim comú en el marc del CPFF, i amb unes regles del joc que, en els seus aspectes fonamentals, són les mateixes de la Llei 21/2001, es a dir les d’abans de l’aprovació de l’Estatut. Cal recordar, per exemple, com a l’article 206.3 del nou Estatut s’estableix que els nivells de solidaritat i d’anivellament entre CCAA els establirà l’Estat.
III.- La posició d’ERC
6.- ERC no renuncia a les seves reivindicacions històriques en relació al concert econòmic , o a un model de finançament equivalent al de les comunitats de règim foral (Euzkadi i Navarra), i a la bilateralitat pura, per a les relacions econòmiques i financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol.
7.- Tanmateix, tant per una qüestió de responsabilitat i de respecte a la decisió presa pel poble de Catalunya en referèndum, com per a no donar avantatge als que es van vendre, per un “plat de llenties”, el model de finançament que estava previst en l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, creiem que hem de lluitar per a aconseguir, en el període 2009-2013, el millor sistema de finançament i la millor LOFCA possible per a Catalunya, en el marc de la legislació estatal i de l’Estatut vigents.
IV.- La possibilitat del increment de recursos
8.- Teòricament i segons els criteris que s’utilitzin, seria possible, a partir del model actual, un augment significatiu dels recursos financers de la Generalitat.
Tanmateix, i d’això no en parla el document del Conseller Castells, caldria que l’Estat estigués disposat a que Catalunya rebi més recursos que actualment. I com que la negociació serà primer bilateral, en el marc de la CMAEF, però després multilateral, en el marc del CPFF, entre totes les CCAA de règim comú, caldria que l’Estat estigués disposat a que totes les CCAA de règim comú rebin més diners. Això només seria possible si l’Estat estigués disposat a “aprimar-se”, es a dir, estigués disposat a tenir una participació relativament menor en el conjunt dels recursos financers de les Administracions públiques de l’Estat. (Des d’una altra perspectiva, veure l’important i recent article d’Antonio Zabalza Martí a El Pais, “Más recursos autonómicos en favor de todos”).
Alguns experts han calculat que, si totes les CCAA augmentessin els recursos per habitant igual que Catalunya, el total que l’Estat haurà de traspassar a les CCAA de règim comú estarà una mica per sota de sis vegades els recursos de més que rebi Catalunya. Una bona picossada que suposaria una bona “aprimada” de l’Estat. Però el Ministre Solbes, i altres alts càrrecs del seu Ministerio com el Secretari d’Estat Carlos Ocaña, ja ens ha avisat que l’Estat no està per “aprimar-se” gaire i què, en tot cas, hauria de continuar tenint un 50%, aproximadament, del total de recursos financers públics de totes les administracions públiques de l’Estat. Que lluny estem encara de les demandes, de no fa gaire anys, del federalisme catalanista (Professor Castells inclòs) o del municipalisme català quan deien d’acostar-nos als països federals del planeta i que l’Estat retallés la seva participació fins al 35-40% (fins al 30% s’havia arribat a plantejar)!.
V.- La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa
9.- Els recursos que rebrà la Generalitat de Catalunya, en termes absoluts i en relació als actuals, han de cobrir les seves necessitats de despesa, un tema que, curiosament, pràcticament no tracta el document del Conseller Castells. Aquests recursos dependran, doncs, fonamentalment de la determinació de les esmentades necessitats de despesa de la Generalitat, i de cada CCAA, així com dels mecanismes de correcció que s’hi apliquin. D’altra banda, no podran ser inferiors, en cap cas, als recursos dels que van disposar les CCAA a l’any base (2005 o 2006) aplicant el model vigent a l’actualitat.
10.- Una primera qüestió bàsica és, doncs, com es defineixen les necessitats de despesa de la Generalitat i, també, de les altres CCAA. Això vol dir calcular les necessitats de despesa que corresponen, per a l’any base, als serveis comuns (incloent-hi l’educació), als serveis sanitaris de la Seguretat Social, i als serveis socials i assistencials de la Seguretat Social. Vol dir, per tant, definir les variables que determinen cadascun dels esmentats serveis i les seves ponderacions relatives.
11.- Aquestes necessitats de despesa/volum de recursos de les diferents CCAA s’haurien de corregir pels seus costos diferencials, es a dir pel seu nivell de preus relatius, tot donant més recursos a les CCAA amb uns nivells més alts. D’altra banda, les CCAA que, com Catalunya, realitzin un major esforç fiscal també haurien de disposar d’una quantitat addicional de recursos procedents de l’Estat. No sembla tampoc que el Ministre Solbes estigui per a aquesta feina. La seva interpretació de la capacitat fiscal relativa de les CCAA sembla anar més aviat en el sentit de que aquelles que vulguin puguin apujar els impostos que tenen cedits parcialment, una cosa realment difícil quan s’ha entrat en la carrera per a disminuir o eliminar impostos per part de les CCAA.
12.- Els recursos per a cobrir les necessitats de despesa, en els seus valors de l’any base de càlcul, serien: la recaptació dels tributs cedits què, si en algun cas, fossin suprimits per l’Estat, haurien de ser compensats pel mateix; el 50% de l’IRPF; el 50% de la recaptació líquida per IVA; el 58% de la recaptació líquida dels impostos especials; el 100% del impost sobre l’electricitat.
13.- El Fons de Suficiència a l’any base seria la diferència, positiva o negativa, entre les necessitats de despesa corregides que hem esmentat abans i el valor dels recursos establerts en el punt anterior. Aquest Fons de Suficiència ha de poder ser modificat quan es produeixin nous traspassos – o ampliacions i revisions- de serveis a les CCAA, quan es cedeixin nous tributs o quan es modifiqui la legislació estatal d’algun d’ells.
VI.- Els mecanismes d’anivellament i de solidaritat
14.- Ja hem esmentat abans que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat: article 206.3 del nou Estatut. Amb tot, la part essencial del document Castells es dedica a aquest tema.
15.- La qüestió fonamental en aquest tema és que l’Estat garanteixi que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament i solidaritat no facin variar la posició de les diferents CCAA en l’ordenació de rendes per habitant abans de l’anivellament (que hauria de ser la renda primària per habitant de cada CCAA, tot i què l’Estatut no ho diu explícitament) i després de l’anivellament (que hauria de ser la renda familiar disponible per habitant corregida pel nivell de preus de cada CCAA, tot i què l’Estatut tampoc ho diu explícitament), tal com preveu l’article 206.5 del nou Estatut.
16.- El document Castells preveu que es pugui produir un anivellament parcial de només el 65-75% de la despesa, a partir de l’article 206.3 del nou Estatut que diu que només s’anivellaran de manera completa els serveis de sanitat, educació i altres serveis socials essencials de l’Estat del benestar. Tanmateix, això planteja dos problemes importants: primer, que com ja hem dit, aquest mateix article preveu que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat; segon, que no està clar com es definiran els “serveis socials essencials de l’Estat del Benestar”. Hi ha problemes interpretatius, i també alguns experts i algunes CCAA, com Andalusia, ja han dit que consideren que tots els serveis socials són essencials. En definitiva, queda clar que, com hem dit abans, la qüestió essencial és la de la definició de les necessitats de despesa de cada CCAA i els corresponents recursos que li pertoquen.
VII.- Algunes conclusions provisionals
17.- Som a l’hora de la veritat pel que fa a la possible millora del finançament de la Generalitat de Catalunya. Una millora què serà necessàriament limitada per vàries raons:
18.- Des del punt de vista de la negociació, l’estratègia del Conseller Castells, avalada pels partits del Govern, pot ser adequada o vàlida des del punt de vista polític, tant des de la perspectiva de buscar que CiU s’hi impliqui, com en la recerca de la complicitat de les Illes Balears i del País Valencià.
En canvi, és més dubtós que l’estratègia sigui adequada des del punt de vista tècnic, ja que la qüestió essencial és la determinació de les necessitats de despesa i dels recursos corresponents per a fer-hi front. Tanmateix, els mecanismes d’anivellament s’han de plantejar amb posterioritat i tenint en compte que, segons el propi estatut (article 206.3), és l’Estat qui finalment els fixarà.
(Veure, des de la perspectiva d’ERC, l’article del Conseller Josep Huguet a El Pais: “El remiendo de la financiación”, així com, des de la perspectiva del federalisme del PSC, l’article del President José Montilla també a El Pais: “Falso dilema”, on parla clar i català, dirigint-se als seus companys del PSOE, del tema del finançament de Catalunya).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!