Josep M. Cervelló

La Constitución  defineix Espanya com una nació indissoluble, és a dir eterna, al marge dels canvis i de les lleis de la física. Un bastió immaterial que no depèn de l?opinió ni de la voluntat de ningú. Espanya és, i prou. Fins les roques més dures són atacades pel temps i els elements, canvien, però Espanya no es dissol ni amb àcid sulfúric; té més de sagrada que d`històrica, és a dir d?humana. Jo no vull una pàtria així. No la vull, no només perquè sigui espanyola i jo no ho sóc, sinó perquè la meva idea de nació és d?una altra mena. Vull una nació per a les persones, subjecta al temps i als canvis, subjecta a la voluntat de llurs ciutadanes i ciutadans i només d?elles i ells:  Una república que custodiï els drets i llibertats, l?herència natural i cultural rebuda, que tuteli una societat  generadora d?oportunitats, amb una inèrcia històrica a favor de les relacions democràtiques, del pes de la societat davant el poder , de les llibertats, de la modernitat  i que ens permeti com a catalans un lloc sota el sol. I això no és un projecte per a  solucionar un litigi amb la història sinó un projecte de futur ( de futur immediat, si pot ser!) per a una societat més eficaç perquè pot decidir per ella mateixa, més justa perque coneix les seves necessitats i no està condicionada a raons centrífugues i que pot ? si així ho vol la seva gent-  esdevenir un marc més favorable a les transformacions socials.

Aquest projecte per a la independència no divideix el país entre catalans d?origen i immigrants, entre ?assimilats? i els que viuen al guetto, entre els que parlen una llengua o en parlen d?altres. És un projecte per a tothom, per tant nacional.