GRÀCIES PER AQUEST NOM, QUE M´APUNTO! tinc un llbires inèdit sobre el tem,a amb recpetes “autèntiques” de paelles de tot el món. Deliciós!
JOSEP BLESA. GRA`CIE PEL CORREU. AIXÒ CONSTRAST AMB ALGUN INTERNAUTA AMB PASSAMUNTANYES, QUE INSULTA DE FORMA ANÒNIMA, I AQUÍ EN TENIM UN PARELL.
ÉS RECONFORTATN COMPTAR AMB VOSALTRES, PER LES INFORMACiONS QUE PORTEU! AEUST “FEED BACK” (RETORN) ÉS ESSENCIAL PER A MI.
Molt agraít pels vostres comentaris
Benvinguts comentaris!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel broc gròs es podria considerar paella d’arròs, a tot aquella que està cuinada amb el mateix estris de cuina, el paeller, el qual no deixaria de poder considerar-se una aberració.
I si a més la paella amb arròs es pot afegir la consideració del mateix ‘modus operandi’ de sistema de preparació, cuina i cocció amb independència dels ingredients encara ens acostariem més i alguns continuarien considerant-ho una aberració.
I posa afinant més es podria afegir, tots el ingredients senzills i tipics de l’Horta de València i per filar prim i parlar en propietat anomenar-la, sense por, paella valenciana i no catalana o espanyola, sense tampoc cap paellicidi nominatiu.
Pel mateix que la crema catalana no s’anomena crema valenciana.
Bravo pel nom!
Jo també penso que el mètode és molt important, per a nosaltres és potser evident, com a mínim les pautes més generals, però enfora no ho és.
A alguns llocs d’Espanya i a França, per exemple, dominen la tècnica dels rissottos però consideren que els “arrossos” (per què aquest nom, així, en català, no té el tracte que té “rissotto” o “pilaf”?) són una amannida d’arròs de color groc.
A França no n’he vistes amb cúrcuma i amb curri, per allò del groc, servides en wok, i s’en fan només bullint tots els ingredients plegats, com qui fa une llenties.
Quant als ingredients, demanar favons que només es troben al País Valencià, en altre lloc, és potser demanar massa, però posar-hi per sistema suc de taronja o xoriço (pq és espanyola), o pollastre (bullit, és clar) a quarts, un per persona, amb el xoriç i un remenat de congelats amb musclos sense closca i la part dura de les vieires és com estrany. Després diuen que la cuina “espanyola” (uf, aquí tenim sort que no diguin valenciana ni dels PPCC) és basta, grotesca i dolenta.
Hi ha moltes “regles” i pautes que tenim interioritzats, o que ens fem i coneixem a base de menjar moltes paelles, bones i dolentes, casolanes, de restaurant, dels amics,… i d’altres que pertanyen a la nostra cuina en general (no se’ns passaria pel cap posar-hi mantega ni curri, la paella serveix per fregir o sofregir, etc.). Aquestes cal explicar-les, i explicar el perquè. Els ingredients són els que són, o els que es puguin inventar, però seguint unes pautes, el formatge no ens “lliga” amb l’arròs ni amb el peix, ni la xarcuteria. Hi ha espècies que mai usem si no és en casos molt concrets (com la menta, p. ex. a les faves) o directament per a cuinar estranger (com la cúrcuma). L’arròs i la pasta no els fem picants, com creuen molts (ja sabeu, el menjar tex-mex ho és, per tant el mexicà tb, per tant l’espanyol, on s’hi parla la mateixa llengua, ho ha de ser forçosament).
Alguns al nord d’Àfrica la fan com qui fa un cuscús però amb arròs en comptes de sémola. És un plat bo, i té la lógica aquesta “sense pensar” d’asumir coses pròpies de la pròpia cuina (en aquest cas, la seva), per la qual cosa mereix tots els respectes. Però no és paella, és cuscús d’arròs.
Curiosament, a Lisboa i al sud d’Itàlia n’he menjades de molt bones.