A cops de llapis

Títol alternatiu: La solitud del votant

La tendència –que ja ve de lluny, però cada vegada més estesa– d’amenaçar amb ‘que ve el llop’, com a quasi únic argument de campanya electoral, ja fa una mica de fàstic. Alguna cosa s’haurà fet malament aquests últims decennis, com per a tenir tanta por de la competència –que així és com la veuen ells, els partits: la punyetera competència; a nosaltres, els seus clients, l’amenaça no ens fa por, ens fa pànic.

I una vegada més diré: sí aquesta vegada he de tornar a anar a votar. Però a qui, si no hi ha ningú que em representi amb una mica de dignitat? A qui, en el que pugui confiar suficient per a votar-lo? Quin dilema! I les campanyes no ajuden: no hi ha un discurs ideològic, no hi ha propostes, només insults i desqualificacions. Tot és mercadeig per tal d’arribar al pòdium i poder mantenir l’estatus, la feina, la butaca, la butxaca.

I un dia vindrà el llop de veritat. Potser aquesta vegada ens en tornem a salvar, però tal com va tot, tard o d’hora ho farà i aleshores ens lamentarem de no haver fet res o, millor dit, de no haver fet el que calia: no deixar-ho tot en mans dels partits; no haver sabut fer-los complir els compromisos adquirits; no sortir de la nostra zona de confort –com està de moda dir ara. No sé és més demòcrata pel fet d’anar a votar cada quatre anys, cal ser coherent cada dia d’aquests anys d’interval.

Em recorda aquella faula de la granota dins d’una olla amb aigua, fresca primer, tèbia després, i cada cop més calenta i, la granota, cada vegada amb més dificultat per moure’s; finalment, quan ja no suporta tanta temperatura i vol sortir de l’olla, ja no pot perquè està exhausta, s’ha quedat sense forces. Temo que estiguem arribant o hàgim arribat a tenir l’aigua massa calenta (i a la vegada, els pebrots plens!).

Tot i això, crec que hi hauria una solució –potser encara hi seríem a temps– que permetria poder participar en el fet democràtic, a les eleccions vull dir, sense l’obligació d’haver de votar un partit. La idea és: s’hauria de poder ‘votar en contra’. A saber, que es pogués votar el partit amb el qual més confiïs o, si no n’hi cap que et faci el pes, poguessis votar en contra del que més ràbia et fes; i que cada vot en contra fos un vot que se li restés al partit qüestionat. D’aquesta manera, resoldríem el dilema del qual parlava (i ho dic en plural, perquè segur que no soc l’únic que el té).

Decidit, doncs, a les pròximes, votaré el partit que porti aquesta proposta en el seu programa. Encara que després s’ho passin pel forro (una vegada més). Si més no, seria una manera d’encetar el tema.

Que tingueu un bon votar.

FOTO: No està prou clar