Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
Seure bé. Això és el què hauríem de fer tots plegats. I possiblement, fer-ho més. Però així de simple, seure. Asseure’ns i mirar el nostre voltant. Pensar. Reflexionar. No és el primer cop que ho dic i/o ho escric, però ens cal poder fer-ho més. I ho diu un que no ho fa massa, però que ho intenta. El món aniria molt més bé (o no).
Però més enllà de seguir ‘filosofant’ sobre això, em centraré en la manera en què estan situats els bancs. Crec que és important fixar-s’hi i gairebé ningú s’hi para a pensar. Però, per exemple, no heu vist mai a la Plaça Nova de Prats que SEMPRE hi ha una colla de gent que han de canviar-los perquè la forma habitual que estan posats no els va bé per seure i parlar tranquil·lament? O als jardins del Dr. Grau, que passa el mateix. Això és perquè sovint (o sempre) posem els bancs de la forma que queden més bé, més macos, atractius, en comptes de posar-los de manera que fomentin les relacions socials, el contacte entre persones, l’intercanvi d’opinions. No ho dic per aquests casos en concret, o pel nostre poble en particular, sinó per la immensa majoria dels llocs.
Un banc, sol, només serveix per anar allà, seure i mirar endavant (a vegades no va pas malament). Si hi vas amb una altra persona, però, ja heu de posar-vos malament si us voleu mirar a la cara i parlar.
Un tema com aquest podria ocupar moltes més línies, recollir molts més arguments segur. Però ho deixo per a cadascú. I si els vol escriure aquí, també pot.
Per arrodonir-ho una mica, i si cliqueu aquí, podreu veure alguns bancs. Tots ells, diferents… però iguals.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… jo com a interiorista.. a la meva època estudiantil recordo que una vegada vaig haver de dissenyar un banc…
… i també durant l’època estudiantil havia fet disseny de jardins, en els que havíem de situar bancs i aquestes coses…
Resumint, que durant la carrera a mi sempre se m’ha inculcat que el disseny ho inclou tot, és a dir, la suma de la part estètica i la part pràctica! Ho dic en el sentit de com és un banc (és per seure-hi, per tant se’n busca que sigui còmode (tot i que en alguns casos també es pot buscar expressament que sigui incòmode, però això ja és un altre tema), i alhora que lligui amb l’entorn i no hi desentoni (puc recordar les meves famoses valles de Rupit, que no hi pintaven ni en pintura), que hi sigui pràctic per tots aquells que en faran ús). Aquí entro amb el tema de la situació que comentes!
És cert que moltes vegades es troben situats malament, i sols. Però en alguns llocs (jo ho he vist, no em demanis on), també trobes bancs més petits, per una única persona (potser s’haurien de denominar unibancs… o cadires fixes…) i que estan clavats a terra uns davant dels altres, etc…
O també hi ha els famosos bancs, tipus els del Parc Güell amb forma de tassa on hi poden seure una colla, i acaben estant més o menys tots davant de tots, com si voltessin una taula..
Doncs això… que hi ha gent que si que es fixa en aquestes coses! Jo fins i tot ho vaig estudiar!!! Suposo que tot depèn d’arquitectes, dissenyadors, o qui acaba fent-se càrrec d’un projecte!
I pel que fa a seure o no seure…
hi ha una expressió que trobo.. entranyable? i que crec que t’escau!
Ser el cul d’en jaumet!